Peccata minuta
Josep Maria de Sagarra
Per aquelles coses de la feina, m'he passat tres agradables setmanes retrobant-me diàriament amb la vida i l'obra deJosep Maria de Sagarra,poeta, dramaturg, novel·lista, periodista, traductor… que ens va deixar fa poc més de mig segle. Normalment, als països que els agraden recordar els seus millors aquestes xifres rodones se solen celebrar des de diaris, ràdios nacionals, televisions nacionals o teatres nacionals, atorgant una mica més d'espai de l'habitual (¿?) a la figura i l'obra del personatge efemeritzat. Potser, embrancada en assumptes de més transcendència, la Catalunya institucional no va treure la seva artilleria cultural a lluitar contra l'oblit i vam haver d'assistir, perplexos, a la programació al Teatre Nacional de dos espectacles sobreJoan Maragall-que va cultivar mínimament el gènere dramàtic- contra cap d'aquellSagarraque entre el 1918 i el 1936 va estrenar una quarantena d'obres als principals teatres de Barcelona, obres de les quals encara avui moltes persones retenen a la memòria i l'afecte alguns dels seus versos més populars, versos que segueixen recitant amb gran alegria moltes companyies de teatre d'aficionats, l'autèntica Masia del teatre català. Hi ha qui considera que l'etiqueta de popular connota forçosament una cosa semblant a la gasòfia, menjar per a gats; no és aquest el cas deSagarra, home d'exagerada cultura i ploma màgica, que va saber conciliar -com més tard van fer Brassens, Brel, Ibáñez, Serrat, Llach, Raimon, Sabina…- el màxim rigor creatiu amb una fam voraç del gran públic cap a les seves invencions. Artistes del poble, com els agradava de dir-ne als soviets.
No,Sagarrano va ser un bolxevic ni un heroi i, probablement, coincidia ambBrassensen allò de«mourir pour les idées, d'accord, mais de mort lente». I així, mentre Catalunya i Espanya cremaven pels quatre costats, ell va decidir que, tot just casat ambMercè Devesa,era el moment adequat per tocar el dos, comBrelen els seus anys finals, a la Polinèsia a comprovar in situ quin subtil canvi cromàtic diferenciava les aigües de Tahití de les del Port de la Selva, o els marinersLuardoRafeldel pescadorParoio la gauguiniana nenaMadu.
Al tornar a Espanya l'any 40, quanRaimones prenia l'existencialista molèstia de néixer, entre aperitiu i cafè, copa i puro,Sagarraes va prendre el plaer de traduir pràcticament tota l'obra teatral deShakespeareiLa Divina Comèdia, tremenda empresa que va esmolar-li ungles i ànima per encarar -ja orfe, pare i superat «el bell mig del camí de nostra vida»- la que molts consideren la seva obra definitiva,El poema de Montserrat. EscriuSagarra: «I ni veu forta ni veu prima / tenia dret al crit dels pensaments; / però sobre els divans de més estima, / alguns semblaven no patir-ne gens; / i és deia el parenostre dins un clima / de garrotades i fusellaments». ¿Col·laboracionisme? Ningú ho diria. ¿El seu gran pecat? Escriure als diaris grans articles en un castellà collonut sense caure mai en la més mínima adulació al dictador. Dilluns que ve, per iniciativa de la Conselleria de Cultura,Josep Maria de Sagarra serà recordat en un Palau de la Música ja ple a vessar. A bon fi, tot li és camí.
