Un Senat blau i inútil

Sota un cel cada vegada més gris i amenaçant a tot Europa, diumenge que ve emergirà l'Espanya d'un blau tan extens com inquietant. Una marea popular de proporcions inaudites inundarà el Congrés dels Diputats. I també el Senat, que és l'únic òrgan legislatiu on podem elegir candidats en llistes obertes. Ja té nassos que sigui precisament el Senat, perquè si els ciutadans no saben ben bé què fan els diputats, però s'ho imaginen, dels senadors no ho saben ni s'ho imaginen. La majoria desconeix que hi ha més de 250 senadors, i que la seva activitat i les seves retribucions costen més de 50 milions cada any. I no ho saben perquè els dos partits espanyols majoritaris no han volgut que el Senat es convertís en reflex institucional de l'evolució federal d'Espanya. Fa més de 20 anys que hauria de ser la veu de la realitat plurinacional d'un Estat compost com el nostre. Els benintencionats que han intentat reformar-lo han topat sempre amb un ranci mur decimonònic. ¿Què podem esperar d'un Senat que encara elegeix quatre representants per província i tan sols el 25% dels seus membres surten dels parlaments autonòmics? Que encara no admet que es parlin amb naturalitat les llengües de la vella Sepharad. Que no té primacia legislativa sobre res. ¿Podem esperar que canviï amb la marea blava? No. No canviarà res perquè el PP i el PSOE es reparteixen el pastís i els fa pànic reconèixer que l'Espanya del 2011 és molt més complexa que la del 1979. Si és cert, com asseguraJohn Gray,que «la política és l'art d'idear remeis temporals per a mals recurrents», hauríem d'eliminar definitivament aquest mal recurrent. La pervivència d'un Senat inútil és una mostra més de la impotència i la corrosió del sistema polític espanyol.