'Polònia', còmics i titelles

J a ha tornat a començar la roda d'aparicions dels caps de cartell a les eleccions del 20-N alPolòniade TV-3. Fa 15 dies vam veure elJorge Fernández Díaz real tenir-se-les amb la paròdia deRajoy;i la setmana passada, l'autènticDuranen controvèrsia pel missatge final del programa amb elguapoque imita el presidentMas. L'equip deToni Solerés tan fi que aquesta temporada els polítics reals apareixen enfrontats, no als seus dobles, sinó als suposats líders màxims dels seus partits i coalicions. Fa temps que hi dono voltes i no aconsegueixo identificar cap raó prou sòlida per justificar que els polítics es prestin a aquest joc. ¿Creuen, de debò, que així acosten la política a la ciutadania? ¿Que la fan més pròxima, més humana, més respectable? ¿Que no s'adonen que ells (i el prestigi de la política) són els que més hi perden? ¿Que sempre serà més entranyable el seu doble que ells mateixos? ¿No saben que, fent el joc al guió delPolònia,corren el risc que els ciutadans pensin que la paròdia que presenta la classe política com a infantil, vanitosa,border-line,superficial, carregada de prejudicis, enveges i fanatismes dogmàtics, és més realista del que sembla? ¿Tan desesperats estan per aconseguir legitimació que accepten el preu d'aparèixer fent el ridícul en un esquetx en què lanormalitatla marquen els seus dobles? ¿És per l'extraordinària quota de pantalla que té el programa que no poden resistir-se a la temptació? ¿O és la pressió dels assessors de comunicació? ¿És que cap d'ells o elles no gosa ser el primer a plantar-se i reivindicar per a la política espais diferenciats de la paròdia, per respecte a la seva feina, a si mateixos, i fins i tot per respecte alPolònia? S'equivoquen si es pensen que, a part del ridícul, fan una altra cosa per rescatar el prestigi de la política i dels polítics.