Albert Camus, un cor intel·ligent

Fa 50 anys que ens faltaCamus, però també 50 anys en què l’obra deCamusha multiplicat la seva presència per la renovada actualitat del seu missatge, ja que els esdeveniments de les últimes dècades ens continuen confirmant que la història és filla bastarda de la violència, però també hem vist el triomf de l’home rebel amb la caiguda del Mur de Berlín i alguns altres murs per l’efecte dòmino de les energies alliberadores. Però quan queien uns murs se n’aixecaven uns altres, amb ciments d’odis per raons ètniques, religioses i econòmiques i sentiments racistes. El món està creuat com una pell de zebra, però allò que en la zebra és bellesa i adorn en la humanitat són tatuatges per a la violència. I no només parlo d’Israel i de Palestina.

A França han qualificat aquest 2010 com l’Any Camus, ja que es compleixen 50 anys de la seva absurda mort. Va ser en aquest mes de gener, exactament el dia 4. Havia passat el Nadal a la casa que havia comprat a Lourmarin, uns mesos després de rebre el premi Nobel, amb la seva dona,Francine, i els seus fills bessons,JeaniCatherine. Tenia el bitllet de tornada a París en tren amb la família, però es va trobar amb el seu editor i amicMichel Gallimard,que s’havia comprat un flamant Facel Vega i el va convèncer perquè viatgés amb ell. ConduïaGallimard;al seu costat,Albert Camus;al darrere, l’esposa i una filla de l’editor. Circulaven per una recta sense sobresalts, de sobte el cotxe va fer una batzegada, va sortir de la carretera i es va estavellar contra un plàtan, on va rebotar i va anar a partir-se en dos contra un altre arbre.Camusva morir immediatament,Gallimard,cinc dies després, les dues del seient del darrere es van salvar.Camushavia escrit moltes reflexions sobre l’absurd i situava la mort en accident d’automòbil com un dels exemples típics de l’absurd. Tenia 47 anys i en feia poc més de dos que havia obtingut el Nobel de literatura.

En el títol d’aquest article he qualificat el cor deCamuscom d’intel·ligent. Prenent el cor com a base dels sentiments en el sentit de la mitologia històrica, que situava al cor la residència de les emocions, abans que la ciència els portés al cervell. Tota l’obra deCamus, des deL’estrangerfins aLa pesta,d’El mite de SísifoaL’home rebelpassant perEls justos, ens parla a la pell i a la sang, es dirigeix als pulmons pels quals respira la condició humana. L’obra deCamusés un permanent i emotiu diàleg sobre la felicitat i l’absurd que la trenca, i malgrat tot troba que en l’home hi ha més raons per a l’esperança que per al menyspreu. Per aSartre,l’home és una passió inútil. Per aCamus,és una passió vital, ficant la rebel·lió entre les passions vitals.

El presidentSarkozy,que sap llegir el vent de la història pel vol dels ocells, ha manifestat la seva voluntat de traslladar les restes deCamusal Panteó dels homes il·lustres de França, perquè descansin al costat de les deZola,madameCurie,Victor Hugo o el seu admiratAndré Malraux. ASarkozyli encantaria presidir aquest trasllat, seria una bonica estampa al costat deCarlaBruni. Ha sorgit un inconvenient:Jean, el fill deCamus, creient interpretar la voluntat del seu pare, ha dit que no, encara que la seva germana bessona,Catherine, sembla que dubta. Ja veurem per on circula aquest propòsit. De moment, al món intel·lectual que envolta el pensament deCamus, comJean Daniel, no el sedueix la idea.

En el pensament deCamus,el fet de rebel·lar-se per part dels oprimits ja és un signe que defineix la condició humana i aposta pels drets de l’home. Podíem veure aquesta idea en elYes, we candeBarack Obama, que posa en moviment una àmplia voluntat col·lectiva. Fins ara ha aconseguit l’impossible: que un negre arribés a la Casa Blanca. Ara se li presenta una altra aposta summament difícil: convertir tot allò que és possible en realitat. Aconseguir un món multipolar, una convivència pluricultural, articular la llibertat i la justícia, un desenvolupament respectuós amb el medi ambient i la pau en els focus de guerra, i en concret a l’Afganistan i l’Iraq. Aquestes són les grans dificultats per posar en marxa el que és possible.

El pensament camusià de l’home rebel està necessàriament viu entre nosaltres. L’home es rebel·la contra la tirania de l’amo. És la rebel·lió constant de l’esperit que mou l’home a ser crític, humanista i emancipador. Lluitar contra la tirania en nom de la llibertat. Al seu llibreL’home rebeldeixava clar que entre les seves denúncies hi havia els gulag, els camps de concentració deStalini altres comunismes. Aquest llibre va desencadenar la famosa polèmica ambSartrei amb altres membres de la intel·lectualitat francesa filocomunista. Per aSartre, amb la denúncia dels camps de concentració de la Unió Soviètica –que va negar en diversos dels seus escrits– es feia el joc a la dreta.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Hi ha moltes analogies avui per continuar aquest debat. La justícia sense llibertat és dictadura, i la llibertat sense justícia és la llei del més fort.

* Periodista.