Memòria d'un català discret

Vaig conèixer Joan Martí Alanis, bisbe de la Seu, quan –en la seva qualitat de copríncep d’Andorra– em va nomenar magistrat del Tribunal Superior de la Mitra. Quan, anys després, en va ser nomenat el professor Pablo Salvador, aquest em va fer veure que érem els últims jutges designats a Europa segons les normes de l’Antic Règim: pel príncep. Així succeïa, en efecte, a l’Andorra preconstitucional.

Joan Martí havia nascut a Milà, l’Alt Camp. Ordenat el 1951, va compatibilitzar l’activitat pastoral amb l’estudi i la docència, fins que –el 1971– va prendre possessió del Bisbat de la Seu, que porta annex el Coprincipat d’Andorra, compartit amb el president de la República Francesa. M’ha explicat Lluís Foix que Martí es definia com un home de Montini, és a dir, pròxim a la visió oberta i renovadora de l’Església que va encarnar en aquella època qui va accedir al papat com a Pau VI. Fidel a aquest esperit, va dirigir la seva diòcesi en una època de profunda transformació social, però és a la seva tasca com a copríncep d’Andorra a la qual vull referir-me. A l’assumir aquesta responsabilitat, ho va fer amb consciència de la importància del càrrec i, per això, va concretar –passats els anys– la seva missió en dos objectius: dotar Andorra d’una Constitució –afany assumit pel copríncep francès, François Mitterrand– i preservar la independència d’Andorra en un doble àmbit, el de les relacions amb els dos grans estats nació veïns –Espanya i França– i el de l’autonomia del poder polític respecte dels grans grups de pressió econòmics. Va tenir èxit en tots dos. Joan Martí pertanyia a la classe de tímids que, quan assumeixen una convicció racional, extreuen de la seva certesa la força necessària per lluitar fins al final. Cultivat i sensible, va servir l’Església amb fidelitat extrema, va estimar el seu país d’origen –Catalunya– amb una comprensió lúcida, i va treballar pel país que li va venir donat –Andorra– amb una entrega doblement eficaç per la reserva amb què la va envoltar. El seu sentit de la responsabilitat va ser semblant a la seva discreció: característiques totes dues que defineixen una personalitat notable, que és el que va ser.