Quan un amic se'n va

“Cuando un amigo se va, queda un espacio vacío», deia una cançó que en un altre temps va tenir un cert èxit. Però quan aquesta amistat es va iniciar en temps universitaris, en un ambient en què regnava l’alegria i el companyerisme, quan tot era de color de rosa, i, malgrat les mutacions polítiques, socials i familiars que hi ha hagut, en els més de 60 anys transcorreguts només ha guanyat en consistència, les paraules de la cançó resulten molt insuficients. Han estat molts els canvis de la societat espanyola, moltes les diferències entre zones geogràfiques i adscripcions polítiques, i, malgrat tot, malgrat viure en diferents ciutats, malgrat probablement votar diferents opcions electorals, amb l’amic que se n’ha anat sempre hi vam mantenir aquest fil tènue, però indestructible, símbol de la verdadera amistat. Molt possiblement, el mèrit era més seu que no pas meu, tenint en compte l’extensa xarxa d’amistats d’idèntica solidesa que havia sabut teixir.

Però quan descobreixes que, enmig d’un rotlle de curiosos, un grup de socorristes s’esforcen per reanimar un cos que el mans corrent ha arrossegat inconscient fins a la platja i, a l’acostar-t’hi, veus que és el d’aquell amic amb qui moments abans havies mantingut amable tertúlia amb l’aigua fins a la cintura, tot el paisatge somrient esdevé sobtadament insuportable. La sorra crema, el sol abrasa i els curiosos et semblen morbosos impertinents. Quan, una hora més tard, l’abandonament dels esforços dels que coratjosament pretenien la reanimació fa evident que el cos ja és cadàver, un desconsol que ni cap cantautor ni cap poeta poden descriure et deixa aclaparat. No és que hi hagi un buit, és que no hi ha res més que desesperació. Que enganyós que és l’estiu. Ens han venut que és l’estació de l’esbarjo, deldolce far niente,de l’alegria, i resulta que, excepte en el cas de la temperatura, no difereix de les altres tres que integren l’any. Precisament per aquest escenari d’oripell que presideix aquesta època, les tragèdies que tenen lloc en el seu transcurs arriben a tenir, si és que és possible, un regust encara més amarg. Adéu,Enrique.