L'entrevista // Patricia Field, per NOELIA SASTRE
"La meva botiga no és un dictat de 'look'"
Estilista de la sèrie Sexo en Nueva York i de la pel.lícula El diablo viste de Prada
Pot ser que només la coneguin pel seu nom els addictes a la moda, però aquesta novaiorquesa de 64 anys, filla de grega i armeni, és la culpable que mig món copiés el look de Carrie Bradshaw, el personatge de Sarah Jessica Parker a Sexo en Nueva York. Patricia Field ho ha tornat a fer amb El diablo viste de Prada, la pel.lícula on Meryl Streep encarna una despietada editora inspirada en la directora de Vogue. Field, una de les estilistes més buscades de Hollywood, fuig dels dictats.
--¿Què està fent ara?
--Six degrees, una sèrie per a la cadena ABC. Faig televisió, cine, publicitat i projectes com el de Mattel: la col.lecció de roba Patricia Field per a Barbie, que estarà a punt la tardor de l'any que ve.
--La seva botiga és un imant per a les famoses.
--Són elles les que poden explicar-ho en entrevistes, però les meves clientes són gent anònima que ve perquè és un centre creatiu amb uns bons preus. Vaig començar fa 40 anys i he aconseguit mantenir la meva independència. Aquesta actitud atrau els joves. La meva botiga no és un dictat de look. És un lloc optimista i alegre. Als nens els encanta, així que crec que tinc futur.
--Moltes de les coses que ven han aparegut a Sexo en Nueva York. ¿Quin va ser el secret?
--Primer, vam triomfar pel moment. He vist mals moments en sèries molt bones que han fracassat. Segon, Nova York com a teló de fons. I, per descomptat, la moda en quatre dones molt diferents. Va ser una bomba. Amb Sexo en Nueva York les dones van deixar d'imitar els homes. Els anys 90 totes portaven vestit jaqueta a la feina i amb la sèrie es van adonar que podien barrejar. Això és el que faig a la meva botiga: barrejo estils i preus perquè crec en la individualitat.
--¿Què és el que l'obsessiona de cada projecte?
--El guió i els actors. Hi sóc per ajudar-los a crear un personatge. S'han de sentir còmodes davant de les càmeres. No es poden distreure perquè els pantalons els quedin estrets. A través de la televisió he pogut fer una bona aportació a la moda, que és d'on vinc. Vaig començar a la pantalla els anys 80, però vaig obrir la botiga el 1966.
--¿Quantes vegades ha trucat als seus amics de la indústria per fer possible l'impossible?
--Moltes. A El diablo viste de Prada tenia 110.000 dòlars, però la roba que hi surt en costa milions, així que firmes com Chanel van prestar les seves col.leccions. La gent no està interessada en els detalls de la moda. Si preguntes a 1.000 persones qui és Anna Wintour, la directora de Vogue, potser només ho sabrà una. Per això vaig voler fer-ho bonic en lloc de mostrar un grup d'editors vestits de negre. La majoria de les pel.lícules sobre moda són un fracàs. Aquesta mena de pel.lícules han de ser com Esmorzar amb diamants. Això sí que és moda.
--¿Com és la seva relació amb els grans dissenyadors?
--S'ha enriquit amb el pas dels anys. Respecto John Galliano, Yohji Yamamoto, Vivienne Westwood, Donna Karan, Diane von Furstenberg, Thierry Mugler...
--¿I com ajuda els joves?
--Poden portar el que vulguin a la meva botiga i així no han de fer producció. Són peces úniques. Si als clients els agraden, les compren. És un mercat lliure molt democràtic, que funciona bé.
--¿Algun consell per a l'hivern?
--La gent es pensa que faig pronòstics, però no. Només faig coses que a vegades es converteixen en tendència. ¿Saps què em compraré? Una caçadora de The North Face que vaig veure a unes noies porto-riquenyes l'any passat. També estimo els guants, són molt sexis.
--¿Quines són les seves peces fetitxe a l'armari?
--Jeans i samarretes. Sempre ho han sigut. La moda avui dia és molt democràtica. Bill Gates porta els mateixos polos que la resta. Això m'agrada. I no és que anem uniformats. La gran notícia és que la roba actual ve de les coses més pràctiques. Els jeans són els antics pantalons per treballar dels cowboys. Les samarretes eren interiors i les sabatilles només s'utilitzaven per fer esport. La diferència està en el preu: una samarreta pot costar set o 200 euros, però això només és un nom a l'etiqueta.
--Ja, però gairebé tothom vol la de 200.
--No hi estic d'acord. De la mateixa manera que no crec que tothom hagi de tenir el mateix a l'armari. No hi ha res absolut i en la moda les dones volen crear el seu propi estil en lloc de copiar.
Notícies relacionades--¿Li agradaria vestir Hillary Clinton?
--Ho vaig intentar, però no em va respondre. Devia pensar que sóc massa atrevida per a ella. En qualsevol cas, he notat que ha millorat, i me n'alegro. Ha perdut pes, porta un tallat de cabells modern, s'ha fet una mica de cirurgia, vesteix millor... Ho ha de fer: és una de les dones més importants del món.
