Calbes, l’últim estigma femení per fer caure: «Lluitem per normalitzar l’alopècia de les dones; no ets l’única»

¿Com és possible que una de cada tres dones perdi parcialment o totalment els cabells i amb prou feines existeixin relats culturals sobre això? La resposta llisca entre l’estigma estètic, la pressió per encaixar en el cànon de bellesa i la possibilitat, a diferència d’altres condicions físiques, d’ocultar-ho sota perruques, barrets o mocadors.

«El que no es veu no existeix», resumia amb ironia en un recent col·loqui celebrat a Barcelona Júlia Vincent, professora, actriu i cofundadora d’A Pelo, una associació que va néixer a la capital catalana el 2017 amb l’objectiu de visibilitzar l’alopècia. «Érem quatre i ja som 150 ‘pelonas’ [com s’autodenominen amb orgull] a tot Catalunya», enumera.

Potser per això, fins fa tot just cinc anys, qui buscava referents es trobava amb el buit. Avui, per primera vegada, coincideixen tres obres de tres dones que aborden el tema des de llenguatges diferents –fotografia, cine i novel·la gràfica– i que comparteixen un mateix objectiu: visibilitzar per transformar i normalitzar. I aquí va un espòiler: sense drames.

📸‘Pelonas’: la intimitat com a acte polític

El germen del fotollibre ‘Pelonas’, d’Annabelle Sproat, neix precisament d’aquesta absència. Després de llegir un assaig de l’Institut Català de la Dona sobre pressió estètica, la fotògrafa va topar amb testimonis de dones amb alopècia i va quedar impactada: «Vaig descobrir que no sabia res sobre l’alopècia. Investigant vaig arribar a la dada: afecta una de cada tres dones». Llavors va contactar amb l’associació A Pelo i va començar a retratar-les a casa seva, en la intimitat, lluny del dramatisme i a prop de la vida quotidiana. «A l’Eli, a Barcelona; a la Jane, una noia taiwanesa a Londres, a la Chris, a Nova York… Un mosaic d’històries per desafiar la pressió estètica i obrir una conversa col·lectiva sobre identitat, bellesa i acceptació», sintetitza.

El projecte tenia dos propòsits clars: «visibilitzar i normalitzar l’alopècia». Les seves fotos van prendre espais públics, en forma d’exposicions: centres cívics, ambulatoris, estacions de metro… o, des d’aquesta mateixa setmana, al mateix CAP de Palafrugell. Les protagonistes, moltes completament calbes a causa de l’alopècia areata, posen en la intimitat de la llar i acompanyen les fotografies amb cartes escrites al seu jo anterior a la caiguda dels cabells. Un gest que busca estendre la mà als que estan començant el procés i creuen que estan soles. «Una de les coses més difícils és el moment inicial, creure que no tens xarxa o mirall on mirar-te», reconeixen les afectades a les quals va retratar Sproat.

Sproat juga fins i tot amb el prejudici (i el desconeixement) del tema que continua instal·lat en la societat. En cap moment esmenta la paraula alopècia a l’inici del llibre. Explica que, una editora, després de fullejar el projecte, li va dir: «Ah, això va de càncer, ¿no?». No obstant, es va quedar perplexa al descobrir que no anava d’això. «És una associació automàtica que revela fins a quin punt la societat interpreta la calvície femenina com a sinònim de malaltia greu, i no com una condició freqüent. I ‘Pelonas’ desmunta aquesta mirada des de la serenitat i la bellesa sense artificis», considera la seva autora.

🎬 ‘Mujeres calvas’: homenatge alliberador

El 2019, Sandra Román va topar a Instagram amb la imatge de diverses dones calbes somrient. «Em va cridar l’atenció les seves cares, lluminoses, segures», recorda. Coneixia molt bé el que era l’alopècia, perquè la seva mare també havia perdut el pèl, però ho havia viscut en la intimitat i des del silenci. «Jo necessitava saber que la meva mare no era l’única», explica la periodista. Va buscar referents culturals, però no en va trobar cap. Res.

D’aquesta carència va néixer el documental ‘Mujeres calvas’, que es pot veure a la plataforma Filmin. «El 2019 vaig preguntar: recomaneu-me llibres, documentals, pel·lícules… «No hi ha res», em van dir», recorda la directora Román.

La seva pel·lícula recorre les diferents fases del procés: la caiguda sobtada, el desconcert, l’ocultació sota perruques o mocadors, la vergonya i, en alguns casos, l’alliberament. Moltes de les protagonistes estan completament calbes. No és una elecció estètica ni un gest performatiu: és el resultat d’una malaltia autoimmune que pot aparèixer també en la infància i que, malgrat la seva freqüència, continua envoltada de silenci. «El sofriment no ha de durar tota la vida –defensa Román–. Se’n pot sortir».

El film, avalat per A Pelo i finançat en part mitjançant micromecenatge, no nega el dolor, però es resisteix a convertir-lo en identitat. «El tabú no és només perdre els cabells. És creure que ets l’única», insisteixen a A Pelo. I aquesta solitud és la que el documental converteix en comunitat.

📖 ‘Calva’: autobiografia en blanc i rosa

La tercera peça d’aquest tríptic cultural és ‘Calva’, la novel·la gràfica autobiogràfica de Tereza Drahokenovská, il·lustrada per la seva amiga Štěpánka Jislová, i editada a Espanya per Andana Gràfica després d’aconseguir un èxit rotund a la República Txeca, país d’origen de les autores. Aquí la caiguda dels cabells es converteix en un viatge emocional que travessa l’autoestima, la feminitat, la relació amb la medicina i la mateixa identitat.

«El primer any va ser horrible, pensava que era la fi del món», admet l’autora. El còmic –banyat en un rosa que subverteix l’imaginari tradicional de la feminitat– recorre tractaments, consultes mèdiques, dubtes i converses incòmodes fins a arribar a la decisió de rapar-se. «Al final entens que és ¡només! el pèl». Fins i tot avui, diu, ja no s’imagina amb cabells.

L’elecció del mitjà no és casual. L’alopècia femenina és profundament visual: la transformació física conviu amb el terratrèmol emocional. El còmic permet mostrar les dues dimensions alhora. Després de la publicació, Drahoňovská va rebre desenes de missatges de lectores que li deien que aquella era també la seva història. El mirall, per fi, existia. «Fins i tot hi ha ‘influencers’ calbes com jo al meu país», remarca.

📣A Pelo: la xarxa del canvi

Si hi ha un fil que connecta les tres obres és l’associació A Pelo, nascuda a Barcelona fa gairebé una dècada i formada majoritàriament per dones. Van començar sent quatre; avui en sumen 150 (inclosos tres homes). El seu paper no és solo d’acompanyament, sinó d’activació cultural. «Això no ho fas per a tu, això és per a totes», defensen.

Notícies relacionades

Alopècia femenina, el gran tabú

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

L’associació insisteix a desplaçar la vergonya cap a l’elecció lliure: perruca, mocador o cap descobert, però sense amagar-se. Recorden que l’alopècia areata afecta també nenes i nens, i que la falta de referents pot traduir-se en aïllament o assetjament escolar. Durant el col·loqui, una assistent evocava una companya de l’institut, fa anys, que de vegades portava perruca i de vegades, no. Ningú entenia què li passava. «No sabien ni que l’alopècia existia», resol.

«Obres com aquestes haurien de ser de lectura obligatòria a les escoles», conclouen totes a l’acomiadar el col·loqui.