La vida secreta dels expats: «De vegades, els guiris coneixem millor la cultura de Barcelona que vosaltres»

«Una forma dolça de cuidar-nos, connectar i construir comunitat», comparteix la Julia en la pàgina de Facebook de BCN.Expat Activities, un dels molts canals amb els quals compten els gairebé 100.000 immigrants altament qualificats, els anomenats expats, que viuen i s’esbargeixen a Barcelona i es mouen com un peix a l’aigua en fòrums i xarxes socials. «Ei, soc australiana i busco un bar per socialitzar amb altres expats durant el dia. ¿Alguna recomanació?», diu algú.

I, tot seguit, comença la màgia.

Perquè és allí, entre fils de Reddit, esdeveniments de Meetup i enigmàtics calendaris d’aplicacions dissenyades a mida; entre pàgines creades específicament per planificar mudances i ajudar els nouvinguts a adaptar-se al seu nou estil de vida, on es cou la vida secreta dels expats a Barcelona. Una dieta cultural gairebé sempre fora de pla i de radar de la qual els barcelonins moltes vegades ni tan sols s’assabenten. Així que, ara que ja sabem qui són, d’on venen i com els agrada l’alvocat en la seva torrada matutina, vegem també a què dediquen el temps lliure i com s’organitzen a través de webs i eines com Barcelona Expat Life, Internations, BCN Expat i BCN Life, entre d’altres.  

Paraula de guiri

«Barcelona canvia molt. És una ciutat molt innovadora i ens encanta demostrar a la gent d’aquí que de vegades els guiris coneixem millor la seva cultura que ells mateixos», explica a EL PERIÓDICO Victor Horcasitas, nord-americà que va arribar a la ciutat fa gairebé tres dècades i que actualment dirigeix ‘Barcelona-Metropolitan’. «L’ÚNICA revista per a expats», anuncia en el seu estat de WhatsApp. «Per a guiris com jo, que no tenim tanta història ni una cultura tan antiga, és al·lucinant anar al MNAC i veure allí el romànic i el gòtic», il·lustra.

Però no ens desviem. És migdia i el cos demana un Taco Walking Tour, una mena de Pub Crawl però amb tacos de llengua i cotxinilla pibil en comptes de pintes de Guinness. Quatre parades, barrets mexicans per a tothom i margarites com a lubrificant social. A La Foixarda, a la muntanya de Montjuïc, pot ser que hi hagi entrenament, fins i tot partit, dels Barcelona Gaels, l’equip de futbol gaèlic format per expats irlandesos. I al Poblenou, quilòmetre zero de la república expat, classes d’interpretació i improvisació amb Act Attack, un grup de teatre internacional amb seus en una desena de ciutats europees i cursos en anglès i grec. «Barcelona és una ciutat internacional, cosa que converteix les classes d’interpretació en una oportunitat per forjar amistats», anuncien. 

Un safari a l’Ateneu

Per als més aventurers, un safari pel jardí de l’Ateneu («¡a cultural heaven in Barcelona!») cortesia de Barcelona International Meeting, plataforma municipal per facilitar tràmits i oferir consells i informació al «talent internacional» que arriba a la ciutat. A la nit, l’oferta es multiplica i es pot gaudir tant d’un recital de poesia al Poble-sec amb la grega Efi Kalospirou com a convidada especial que d’una visita a The Comedy Clubhouse, casa del riure i els monòlegs amb pedigrí per la qual han passat, amb un rècord absolut de zero titulars, primeres espases com Trevor Noah, Michelle Wolf, Tim Meadows, Matt Walsh i Mark Normand. Abans d’això, una parada a Backstory, la nova llibreria anglesa de la ciutat o, per allò d’integrar-se amb el paisatge, una ràpida ullada a les cada vegada més voluminoses seccions de novetats en anglès de La Central o Documenta.

¿I la música, diran? Que no falti. «Ens encanten els concerts i connectar com a ciutadans del món. ¡Uneix-te a nosaltres i deixa que la música et porti a un viatge inoblidable de sons i ritmes globals!», anuncien des d’un dels grups temàtics d’InterNations, xarxa social dissenyada expressament perquè els expats interactuïn i es relacionin. En el menú, funk carioca, neosoul i xoro al Born. En la comunitat, gairebé 3.000 membres de 127 països diferents. Internations és, de fet, una de les xarxes més grans d’expats que operen a Barcelona. Segons les seves pròpies dades, només a la capital catalana sumen més de 60.000 membres, organitzen més de 50 activitats mensuals i compten amb 49 grups específics dedicats a interessos culturals, esportius o econòmics. Per tenir fins i tot tenen un Happiness Lab Club, una mena de club de la felicitat.

Continuem. Si queda temps i sobren ganes, altres opcions són una immersió en la cultura local batejada amb el nom de Practice-Real Life Spanish; una activitat anomenada Moving Into Being, que promet una sessió de dansa intuïtiva, o una fi de festa en un Audiophile Social Club que se celebra en un increïble apartament del segle XIX de l’Eixample. L’idioma, és clar, no és excloent, però, sí, distintiu. «Hi ha bombolles d’expatriats que sempre ho fan tot en anglès. És més, jo crec que ja es pot dir que un pot venir a Barcelona i viure completament en anglès, però no ho recomano», explica Horcasitas. 

De l’expat al nòmada digital

A la recerca d’una definició més o menys ajustada del fenomen, la professora titular d’Antropologia del Turisme a la Universitat de Barcelona, Fabiola Mancinelli, obre una nova derivada: la dels nòmades digitals. «Són viatgers que busquen un xoc cultural suavitzat per les facilitats de la indústria de l’hospitalitat. Encara que declarin tenir la intenció de conèixer la cultura local, sovint acaben relacionant-se entre ells, creant bombolles, ja que la seva principal necessitat és tenir comunitat i superar la sensació d’aïllament. En molts casos, aquestes bombolles es formen a causa de barreres lingüístiques o culturals que impedeixen una interacció profunda amb el lloc de destí. Viure a molts llocs implica també no tenir arrels i sentir que no es pertany a cap lloc», explica.

A molts expats se’ls fica en el mateix sac, però en realitat són diferents. Així ho mostren experiències grupals com Wifi Tribe, comunitat de viatgers amb rigorós procés de selecció que organitza viatges de ‘coworking’ i ‘coliving’ d’aproximadament un mes de durada per a entre 12 i 25 persones. Cada ciutat és un ‘capítol’ i cada ‘capítol’ compta amb un amfitrió que organitza un meticulós pla d’activitats. A Barcelona, per exemple, causen sensació les classes per aprendre a fer paella, les escapades a Eivissa i baixar-se al fang del futbol de barri per veure partits del Club Esportiu Europa o el Sant Andreu. 

Castells i tapes

Notícies relacionades

El dominical d’EL PERIÓDICO de 1979 trobat en una maleta de la mare

Pantalla retroil·luminada: una volta per la tele de 1979

«En realitat, tampoc fem coses tan diferents», matisa Mirjam Maarleveld, fundadora de Barcelona Expat Life, plataforma creada per facilitar l’aterratge d’expats a la ciutat. «A mi, per exemple, també m’agrada anar als museus el primer cap de setmana de cada mes, quan l’entrada és gratuïta», il·lustra. Maarleveld, neerlandesa arribada a la ciutat el 2020, parla meravelles dels castells i recomana amb ganes la Diada de Sant Jordi, el «Valentine ‘s Day of Barcelona». Va tenir el seu primer contacte amb Barcelona gràcies a ‘La ciutat dels prodigis’, d’Eduardo Mendoza, i l’enamorament sobtat va ser total. Anys després, maneja una espessa xarxa de guies de recol·locació que també compta amb la seva pròpia agenda cultural, tot i que la seva especialitat és la de resoldre tràmits administratius relacionats amb la feina, la llar, la salut i la logística familiar.  

«Les pàgines de la nostra revista més buscades són les de temes culturals, esdeveniments i coses d’oci», afegeix Horcasitas, president també de l’American Society of Barcelona i, entre altres coses, «professional eater of Mexican tacos and Spanish tapes». «La majoria de la gent busca com conèixer millor la cultura catalana i espanyola. Però de vegades volen una cosa que els resulti més familiar. No que vagin a un lloc i sigui tot en català o castellà, perquè no s’assabenten de res», afegeix. Deu ser en moments com aquests que omplen les actuacions a la ciutat de Ricky Gervaiso, com fa quatre dies, del còmic britànic Russell Howard, estrella de la BBC que va actuar a principis d’abril a la sala Paral·lel 62 davant un públic gairebé exclusivament expat o angloparlant. «No recomano que la gent ho faci, però és fàcil viure aquí sense haver de parlar ni català ni castellà», apunta Horcasitas.