Èdip contra el mite

Utilitzar qualificatius com el·líptic, opac, metòdic i enigmàtic al parlar del cine d’Angela Schanelec s’ha convertit en costum, i això és una cosa que la seva nova pel·lícula no canviarà en tant que es compon dels trets que configuren el segell del seu estil: plans llargs bellament dissenyats, actitud laxa respecte a la continuïtat temporal, interpretacions contingudes i sustentades més en els moviments i els gestos que en el diàleg, precisió quirúrgica en l’ús del so i un enfocament general de la narració basat en l’omissió, la sostracció i l’ofuscació.

Música diu ser una versió lliure d’Èdip Rei, tot i que conèixer per endavant la tragèdia de Sòfocles no és de gran ajuda. Schanelec només ens presenta la quantitat d’història suficient per inclinar-nos a saber més però encegats, com Èdip, per la seva negativa a donar-nos més. A l’entrar en escena el protagonista, la directora sembla esbossar un argument sobre el poder salvador de la música i suggerir –a diferència del text original– que podem alliberar-nos del destí, tot i que res d’això aporta més que una fina capa emocional al seu formalisme. El que dona fluïdesa a la successió d’imatges i les dota d’una força que desafia la lògica racional és una altra cosa, una mica més estranya, invisible i inexplicable.