Celine Song, la directora que podria donar la sorpresa en els Oscars amb ‘Vidas pasadas’

Captivadora i increïblement commovedora. Una ‘opera prima’ perfecta. Exquisida. Miraculosa. La primera gran pel·lícula del 2023. Són només alguns dels elogis que ‘Vidas pasadas’ va rebre de la crítica internacional immediatament després de la seva estrena mundial al Festival de Sundance, el gener passat, i des d’aleshores ni la seva bona reputació ni les expectatives derivades del film han parat de créixer.

En aquests moments, els que es consideren especialistes en els Oscars donen per segura la seva pròxima presència entre els títols candidats a l’estatueta en les principals categories. «Qualsevol publicitat que animi més espectadors a anar a veure-la al cine em fa tremendament feliç», opina sobre aquesta acollida la seva directora, Celine Song. «I crec que fa que em senti menys sola, més connectada amb el món.»

La història que explica ‘Vidas pasadas’ té molt d’autobiogràfica. La protagonitza una escriptora nascuda a Corea i resident en Nova York que, molts anys després de deixar Seül, contacta a través de Skype amb qui va ser el seu amor platònic durant la infantesa. Diversos anys més després, el jove viatja a Manhattan per visitar-la, i el retrobament provoca en ella emocions complexes relacionades amb les decisions preses al llarg de la seva vida, entre les quals la de casar-se amb el seu amable i comprensiu marit.

La pel·lícula resultant pot definir-se com una relectura comprimida de la trilogia «Abans del», de Richard Linklater, o com una versió de ‘Breu trobada’ (1945) que paradoxalment transcorre al llarg de dues dècades i mitja. Gens semblant, en altres paraules, al tipus de debut cinematogràfic que es podria esperar d’algú que, com Song, fins ara s’havia dedicat a narrar només des de l’àmbit de la dramatúrgia. «Em va semblar que aquesta història requeria ser explicada a través del cine, que l’escenari teatral li quedava petit», explica la directora. «Els personatges viatgen al llarg de 24 anys i a través de dos continents, i em va semblar important poder reflectir amb exactitud l’efecte que el pas del temps té sobre ells i els contrastos entre Seül i Nova York».

Song primer es va dir Ha Young; va canviar de nom després de mudar-se junt amb els seus pares a Ontario (Canadà), amb 12 anys. Al voltant d’una dècada després es va instal·lar a Manhattan per formar-se com a escriptora. Allà, molt després, va protagonitzar l’episodi que inspira ‘Vidas pasadas’, i que de fet apareix recreat en la seva primera escena. «Em trobava en un bar de l’East Village, asseguda entre el meu marit i l’home que havia sigut el meu millor amic de la infància, i que havia vingut a veure’m des de Corea. Jo era l’encarregada de traduir el que tots dos deien, de fer possible la conversa, i de sobte em vaig sentir increïblement poderosa, com una superheroïna. En aquell moment, gràcies a mi, dues èpoques i dos espais diferents semblaven plegar-se els uns sobre els altres».  

El que passa a ‘Vidas pasadas’ a partir d’aquest pròleg no és un simple melodrama sobre l’amor i el desamor, sinó que parla d’una cosa molt més transcendent. «M’interessa reflectir com el temps canvia per complet una persona però també com, alhora, hi ha una cosa que es manté immutable en nosaltres amb el pas dels anys. La nena que una vegada vaig ser segueix viva dins meu».

De fet, la peripècia argumental de la pel·lícula és vehiculada per un concepte que els coreans coneixen com a «Inyeon», i segons el qual cada interacció que tenim amb altres persones, ja sigui una trobada casual i fugaç amb un estrany o una relació llarga i estreta, està predestinada per les nostres experiències i existències prèvies. «Pot ser que d’aquí 20 anys tu i jo ens tornem a trobar per parlar de la que potser serà la meva vintena pel·lícula, i llavors ens recordarem d’aquest precís moment, i viatjarem en l’espai i en el temps per retrobar-nos amb les persones que som ara. Això em sembla màgic».

Notícies relacionades

Michelle Yeoh, reina del kungfu als 60 anys i guanyadora del Globus d’Or 2023 a la millor actriu

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

En cas de confirmar-se la seva participació en la temporada de premis cinematogràfics que no trigarà a començar, és probable que ‘Vidas pasadas’ sigui successivament comparada amb la més recent guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula, ‘Tot a la vegada a tot arreu’ (2022), malgrat que a primera vista no podrien ser dues ficcions més diferents entre si –una és un subtil drama romàntic, l’altra és un espectacle d’arts marcials que transcorre en el multivers-; al cap i a la fi, darrere de totes dues es troba la productora de moda, A24, i totes dues observen l’experiència de dones asiàtiques als Estats Units, que existeixen entre dues cultures i dues identitats, per reflexionar sobre els camins que prenem en la vida i aquells que decidim no prendre.

«Res del que estic experimentant ara hauria passat si no m’hagués mudat de Seül al Canadà o del Canadà a Nova York, o si no m’hagués casat amb el meu marit, o si no hagués pres el risc d’escriure una pel·lícula en lloc d’una obra teatral», reconeix Song, i confessa trobar-se exactament en el punt on vol estar. «M’he enamorat del cine i és el que vull continuar fent, passi el que passi, per sempre».