Tres feministes aixafaguitarres d’ahir, avui i sempre

Sobre Lessing i Millett, dues de les veus més importants de la segona onada feminista, escriu Noelia Adánez a ‘Parentesco animal’ (Galaxia Gutenberg), on desgrana com totes dues es van conèixer i van admirar i com les dues van viure i van escriure sobre l’amor, el sexe, la rebel·lia i les cotilles patriarcals malgrat totes les contradiccions que van experimentar en pròpia pell. Totes dues van guanyar premis (Lessing, fins i tot el Nobel de literatura) i van patir també la crítica de la societat i del mateix moviment. El seu feminisme incòmode, germà del de Sara Ahmed, l’autoanomenada «feminista aixafaguitarres», torna a centrar avui el debat. 

Sobre la figura de Doris Lessing ha planat sempre l’ombra acusadora de mare abandonadora. Va deixar a dos fills a Rhodèsia per començar una nova vida a Anglaterra el 1949, l’any que Beauvoir va publicar ‘El segon sexe’. Aquí va entrar en els cercles comunistes quan aquests eren, a més d’una ideologia, una tradició afectiva amb tendència a la promiscuïtat.

Lessing va experimentar amb l’amor lliure durant 30 anys, entre 1940 i 1970. Va patir en la seva pròpia pell les dificultats de la llibertat sexual perquè, tal com explica Adánez, «l’amor al marge de les convencions també genera vincles que acaben minvant la llibertat en el nom de la qual s’estableixen». I les principals perjudicades per aquesta pèrdua solen ser les dones, tal com va explicar Lessing a ‘El quadern daurat’. Del comunisme se’n va apartar després de visitar la Unió Soviètica i veure que poc els importaven els problemes de les dones als seus líders.

Sexe i poder

Dues dècades després que Lessing arribés a Londres, Kate Millett defensava la seva tesi doctoral a Colúmbia: es titulava ‘Política sexual’ i es va publicar poc després com assaig, convertint-se en un supervendes on s’afirmava per primera vegada que les relacions sexuals són relacions de poder.

A Millett li va donar fama, diners, prestigi acadèmic i polític i també una bona ració de polèmica (confessar a la portada de la revista ‘Time’ el seu lesbianisme no hi va ajudar). Des de l’ala clàssica del feminisme encapçalada per Betty Friedan –l’autora de ‘La mística de la feminitat’, que va destapar el malestar de les mestresses de casa– es va veure en lesbianes com Millett una «amenaça lavanda» que els podia robar protagonisme i van anar contra ella. 

Millett militava en aquesta màxima tan assumida avui, que l’àmbit personal és polític, que en els 60 i 70 generava malestar. La idea d’explicar la seva vida privada partia d’una idea: només fent visibles les experiències personals de les dones s’aconseguiria revertir tot el conjunt de «dispositius culturals» que les oprimeixen i acabar d’una vegada per sempre amb la «colonització interior». Exposar la seva sexualitat i la seva agitada vida sentimental va tenir un alt cost personal. «Jo ja no puc ser Kate Millett», escriuria anys després, «és un acudit que s’explica en una festa. No és ningú. Només soc la por en els meus intestins». 

Caja Negra acaba de publicar ‘Manual de la feminista aguafiestas’, de Sara Ahmed, una de les veus actuals més respectades dins el feminisme. El llibre està dirigit a totes les dones que han arruïnat més d’un sopar per no riure’s de l’acudit ofensiu de torn. «¿Els han dit conflictives per assenyalar un conflicte? ¿N’hi ha prou que obrin la boca en una reunió perquè els altres assistents arrufin el nas, com volent dir: ‘Ja torna a començar’?, escriu Ahmed, que alterna ferocitat, academicisme i humor en el seu assaig. 

Estudiosa de la queixa

Ahmed era professora de la Universitat de Goldsmiths de Londres fins que, farta de veure com la institució ignorava les queixes dels estudiants, va renunciar al càrrec. Des d’aleshores s’ha convertit en tota una estudiosa de la queixa (el seu últim llibre és ‘¡Denuncia! El activismo de la queja frente a la violencia institucional’). A ‘Manual de la feminista aguafiestas’ abraça el conflicte com l’única manera de canviar les coses i ho fa sense esquivar preguntes difícils com: ¿val la pena discutir amb un racista o un masclista o el simple fet de fer-ho eleva el rang d’una posició a digna de ser debatuda? 

Notícies relacionades

Mercè Rodoreda, de «la Ventafocs de l’exili» a nova reina de l’horror

Multimèdia | La plaça del Diamant, quan elles diuen prou

La militància quotidiana té un cost personal alt (la mateixa autora obre el llibre narrant un tens sopar familiar en què discuteix amb el seu pare) i Ahmed no defuig els temes més difícils, la cara B de ser una feminista aixafaguitarres: ningú neix amb vocació de ser presa per una envanida, una histèrica, una plasta, una ressentida o una pesada. El compromís implica renúncies com la de la mateixa Ahmed, que va dir adeu a un càrrec a l’acadèmia i un sou. «No estem ‘buscant’ causar infelicitat; estem ‘disposades’ a causar-la», escriu. 

L’assaig és una defensa de la impaciència i la ira com a combustibles per a la protesta, una opinió molt poc popular ara que tant es critica la «política de les emocions». També és un elogi de la incomoditat com a reveladora de mons, un recordatori que callar sobre la violència també és violència i que «el poder funciona fent que sigui difícil desafiar com funciona».