Mary Lambert: «Quan vaig dirigir els primers vídeos de Madonna, em vaig limitar a capturar la gran artista que era»

En els dies de ‘Cementiri vivent’ tampoc era tan habitual que una dona dirigís una pel·lícula de terror. ¿Era conscient d’això o, simplement, va ser allà i va fer la seva feina, sense donar-li gaires voltes? 

No n’era gaire conscient. Com diu, em vaig limitar a fer la meva feina el millor possible. Ha sigut temps després que he entès, a través de la gent, com n’era d’inusual el meu cas. I també que si hagués sigut home, potser la meva carrera hauria sigut molt diferent després d’un èxit com aquell. 

Diuen que treballar amb nens és difícil, si no impossible. Però encara deu ser-ho més quan n’has de convertir un en màquina de matar. ¿Com va ser instruir el petit Miko Hughes?

[riu]. Estic molt orgullosa del que vaig aconseguir en aquest sentit. Els productors volien que utilitzéssim bessons i així no carregar tota la feina en un únic xaval. Però jo volia treballar a fons amb el meu actor. Quan parlo amb un nen el tracto com a un adult. I vaig tenir molta sort amb el Miko, que va entendre-ho tot a la primera.

¿Com explica el gran èxit de la pel·lícula? En part va haver de ser l’explotació de pors molt primàries...  

Suposo que va tenir a veure precisament amb això. Les pel·lícules de terror agafen pors molt primàries i ens hi enfronten de manera visceral. ¿Què hi ha més pertorbador que la mort d’un fill? Com a mare jo mateixa, em fa por fins i tot parlar-ne. Stephen King va saber entrellaçar-ho en una bona història. Cada personatge incidia en el tema de la pèrdua des d’una òptica diferent. 

En aquell moment era una directora de vídeos musicals més que establerta. Havia firmat vídeos icònics per a Madonna: ‘Like a virgin’, ‘Material girl’, ‘La Isla Bonita’, ‘Like a prayer’ ... ¿Fins a quin punt podia opinar sobre la construcció de la seva imatge?  

En realitat no estava intentant construir una imatge per a ella, sinó simplement capturar la increïble artista que era i que és. Aquesta va ser sempre la meva actitud quan feia vídeos musicals. No volia imposar res a una artista el treball de la qual valoro. ¿Per què a la gent li agrada mirar Madonna o escoltar la seva música? Mirava d’arribar a l’essència d’això i convertir-la en una història visual. 

Sento debilitat pel de ‘Material girl’, aquesta espècie de ‘remake’ del número musical de ‘Diamonds are a girl’s best friend’. 

Vaig escriure un munt de tractaments per a aquest vídeo. Quan dic un munt, dic un munt. Tothom tenia una idea diferent. «¿I si hi poséssim King Kong en algun lloc?». Al final vam arribar a la conclusió que si tothom la comparava amb Marilyn Monroe, el lògic podria ser que fes de Marilyn Monroe. Vegem què passa si interpreta aquest paper. La coreografia va ser obra de Kenny Ortega, que després dirigiria algunes de les meves pel·lícules favorites de Disney.

Els vídeos musicals encara poden impulsar carreres, però eren molt més rellevants i sonats en els vuitanta i noranta. Encara recordo l’estrena del clip de ‘Like a prayer’ a la televisió espanyola: esdeveniment a l’altura d’una gran final esportiva. 

La cultura ha canviat tant... Quan jo feia vídeos, no érem tants els directors que estàvem especialitzats en això. Molts eren realitzadors britànics que treballaven a Hollywood. D’alguna manera, vam inventar el gènere; no existia fins que el vam crear. Va ser tot realment emocionant. Hi havia un contacte molt directe amb els artistes en les primeres etapes de la producció. El procediment solia ser: «Creiem que podries fer un vídeo per a Sting, ¿per què no prens un cafè amb ell?». O una altra opció: «¿Vols conèixer Mick Jagger?». Evidentment, la meva resposta sempre era sí. I gràcies a aquestes trobades preliminars entenies amb qui treballaves o què era el que volien. Ara els directors reben quatre notes del segell amb instruccions sobre la imatge que s’ha de projectar de l’artista. 

A Sitges es projecta no només ‘Cementiri vivent’ en la seva restauració 4K, sinó també la menys coneguda ‘Siesta’, la seva primera pel·lícula, rodada sobretot a Espanya. ¿Creu que és una obra que mereix una segona vida? 

És una cosa que he intentat. No es pot veure en ‘streaming’ ni és en DVD. Només pots aconseguir-ne versions pirata de, no sé, Alemanya [rialles]. Va ser un projecte independent en el qual van fer falta molts productors. Tres d’ells ja han mort, així que existeixen moltes complicacions legals per rellançar-la. Hauria de revisar algunes coses; la barreja de so, per exemple, deixa a desitjar. 

Milers Davis va cofirmar la banda sonora... 

La música és increïble. Però el so està molt mal mesclat. Vam tenir greus problemes durant la postproducció. ¡Ens vam quedar sense diners! 

Notícies relacionades

La imparable onada de cine coreà torna amb força al festival de Sitges

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Continua molt activa com a directora, sobretot en televisió episòdica i telefilms. ¿Quin és el secret de la seva energia? 

No ho sé, no puc dir-l’hi... Però, sens dubte, no surto tant de festa com abans [rialles].