Crítica d’‘El Conde’: Pinochet, el vampir

La política i la memòria són superpresents en la filmografia de Pablo Larraín. Tret de per alguna pel·lícula que escapa mitjanament a aquest concepte, el cineasta xilè en fa quinze que experimenta amb la ficció per exposar, a través d’un joc tant lúcid com pervers, el costat més fosc de la història del seu país. Aquest joc l’ha portat en diverses ocasions al cine de gènere. Tot i que no siguin pel·lícules essencialment de terror, ‘Tony Manero’ (2008) o ‘Postmortem’ (2010) tenen l’atmosfera, la violència i la condició al·lucinada pròpia d’aquest gènere. Amb aquesta mateixa fórmula d’arribar al món real des del deliri, de retorçar la història per posar en evidència els seus mals (i els seus dolents), Larraín fa ara un pas més en la incursió en el gènere al proposar una pel·lícula de vampirs.

A ‘El Conde’, Augusto Pinochet és un vampir. No un vampir metafòric, tot i que també. És un vampir de 250 anys que mossega i vola. La pel·lícula de Larraín és, evidentment, una afilada sàtira política. La sàtira no funciona igual de bé tota l’estona: ‘El Conde’ té situacions i diàlegs esplèndids, però també d’altres de massa bastos. També té fragments una mica morosos. Però, com a compensació, és una pel·lícula d’una bellesa absolutament devastadora. Fotografiada en un espectacular blanc i negre per Edward Lachman, reuneix algunes de les escenes més espectaculars que ha donat el cine de gènere dels últims anys. El primer vol d’un dels personatges és d’una bellesa inaudita.