Disney estrena una nova versió de Peter Pan, el nen volador que no volia créixer

També, per descomptat, ha servit de base per a un bon grapat de llargmetratges, entre els quals sens dubte hi destaca ‘Peter Pan’, la fantasia animada que Disney va produir el 1953. De fet, tenint en compte que aquesta pel·lícula és el que va garantir un lloc al personatge i el seu univers en la cultura popular, i que el metratge inclou tant retrats estereotipats i racistes dels indis americans com descripcions caricaturesques de les dones, algú ha considerat que ja va sent hora d’aplicar un correctiu a aquesta iconografia i adaptar-la als nostres inclusius temps.

Dirigit per David Lowery, i acabat d’estrenar a Disney +, ‘Peter Pan & Wendy’ és un ‘remake’ d’acció real d’aquell clàssic, i es distancia prou del seu model –i del model d’aquell– per haver arribat envoltat de polèmica. Per primera vegada en la història del relat, per exemple, la fada Campaneta és negra, i Peter Pan també ha deixat de tenir trets caucàsics. Entre els components dels Nens Perduts, a més, hi ha no només noies, sinó també un noi discapacitat, i la Wendy ha deixat de tenir un rol submís i maternal per erigir-se en la veritable protagonista. El Capità Garfi, finalment, ja no és un dolent unidimensional, i la pel·lícula es dedica a consciència a explorar quina va ser la seva relació passada amb l’heroi titular –aquí també més ambigu que de costum– i què el va fer convertir-se en qui és. Per tot això, diem, ‘Peter Pan & Wendy’ ha generat reaccions violentes en xarxes socials, bàsicament perquè sembla que és el nostre passatemps favorit avui dia. 

Un origen tràgic

El títol de la pel·lícula coincideix amb el del llibre que Barrie va publicar el 1911, després d’escriure per primera vegada sobre el seu personatge únic en alguns dels capítols de la seva novel·la ‘The little white bird’ (1902) i de tornar a fer-ho una mica més tard en l’obra teatral ‘Peter Pan, o el nen que no volia créixer’ (1904). Per a ell, aquesta criatura era alguna cosa semblant a un àlter ego.

Barrie va ser el novè de deu fills, i molts dels seus germans van morir sent encara petits. La mort d’un d’ells, en David, va exercir un impacte especial en la seva vida: en David sempre havia sigut el favorit de la seva mare i, en un esforç per animar-la, el petit James va agafar el costum de vestir-se amb la roba del germà. Ella deia que, al morir amb només 13 anys, en David seria un nen eternament; en James, en canvi, es va veure obligat per les tragèdies familiars a créixer de manera prematura, i escriure sobre Peter Pan i el País de Mai Més li permetria experimentar la infantesa a què va haver de renunciar.

Malgrat l’obsessió amb la idea de la infància perenne, en l’adultesa Barrie mai va tenir fills. En lloc d’això, durant anys va passar gran part del temps amb George Davies, un nen la mainadera del qual havia conegut als jardins de Kensington i per qui sentia un gran carinyo, i amb els quatre germans petits d’ell; el biopic ‘Descobrir el País de Mai Més’ (2004), protagonitzat per Johnny Depp, recrea aquest període de la seva vida. ¿Hi havia alguna cosa sexual en l’afecte que Barrie professava als Davies? Seria injust donar per fet que va ser així i, tot i que va estar casat dues vegades, Barrie va ser descrit pels seus coetanis com una persona asexual. En qualsevol cas, Peter Pan va ser creat poc després que els conegués.

A través de la pantalla

En la seva primera encarnació, el nen que no volia créixer era un criatura turmentada i despietada, que matava sense objeccions tant pirates com els Nens Perduts a mesura que anaven arribant a la pubertat. Immediatament, això sí, el personatge es va anar transformant tant amb cada variació que Barrie va fer d’ell com, posteriorment, a mesura que la seva història es portava successivament a la pantalla.

Si la primera pel·lícula titulada ‘Peter Pan’ (1924) va ser criticada per l’escriptor per l’excessiva fidelitat al model literari –hauria d’haver sigut capaç de projectar la història original «cap a un món de màgia i il·lusió», va dir–, tres dècades després el personatge era convertit per Disney en un noi noble que mira d’entretenir els nens per mantenir-los sans i estalvis de les amargors de la vida adulta.

A ‘Hook’(1991), Steven Spielberg el va convertir en un tros d’home encarnat per Robin Williams, i va transformar la història en una meditació sobre el que els passa als adults, i als pares, quan obliden què és ser un nen; ‘Peter Pan, la gran aventura’ (2003) va tractar d’acostar-se a la visió original de Barrie retratant el protagonista preadolescent, un nen egoista i condemnat a la soledat a causa de la joventut eterna, i ‘Pan’ (2016), va centrar l’atenció en els orígens del nen i la seva recerca de la mare que l’havia abandonat al néixer. I com ja indica el títol, ‘Wendy’ (2020) va proposar una relectura feminista del mite més ‘arty’ que la que ‘Peter Pan & Wendy’ porta a terme ara. 

Notícies relacionades

Una societat de 'peter pans'

La vida sense Paul Auster

Si alguna cosa deixa clara l’esmentada evolució és que, transcorreguts 121 anys des de la seva primera aparició literària, Peter Pan continua sense envellir. Potser perquè toca temes universals com el pas del temps i la inevitabilitat de la mort, o potser perquè permet nombroses interpretacions diferents –¿en Peter és un àngel encarregat de traslladar els nens morts al paradís? ¿En Peter i la Wendy són en realitat la mateixa persona, atrapada entre el desig de créixer i el de quedar-se en la infància per sempre?–, la història promet continuar mantenint vigència a través de noves adaptacions i des de diferents punts de vista.

Aquest mateix any, per cert, veurà la llum ‘Peter Pan’s Neverland nightmare’, una pel·lícula de terror en la qual, pel que sembla, la Campaneta és retratada com una drogoaddicta afectada d’obesitat mòrbida.