Ernest Crusats: «Qui més clar té que Vic és el ‘Liverpool català’ ha resultat que és Loquillo»

Li costa verbalitzar que La Iaia s’hagi dissolt, tot i que el grup no publica des del 2017. «Està inactiu. I una mica mort, sí», mussita Crusats, concentrat ara en un projecte individual que va decidir posar en marxa a l’apreciar la naturalesa diferent d’aquestes noves cançons. «Quan les vaig fer no tenia un objectiu definit, ni sabia si es publicarien al meu nom, però em vaig anar adonant que tenien un nexe comú», reflexiona. Una narrativa que identifica amb «un despertar amorós», cavil·la. «Em venia de gust expressar-ho musicalment i em vaig preguntar com fer-ho d’una manera que no creés rebuig, evitant els clixés.»

Una pèrdua amorosa

Va recórrer així a l’«imaginari de la naturalesa, utilitzant-lo d’una manera metafòrica». Un llenguatge apreciable en les referències a flors, herbes, branques, pins i boscos que reguen les cançons, traçant paral·lelismes entre l’evolució emocional íntima i els canvis propis dels cicles estacionals. «Es tracta de transmetre certa bellesa a través d’imatges boniques», apunta. «El disc està fet després d’una espècie de ruptura sentimental i de pèrdua amorosa i expressa una vibració positiva a través d’imatges lluminoses.»

Per això va formar equip amb el productor i guitarrista Jordi Matas, còmplice d’El Petit de cal Eril i de Ferran Palau. «La guitarra que se sent a la dreta és la meva i la de l’esquerra, la seva», precisa. Palau s’encarrega de la bateria, per això es pot pensar en una proximitat espiritual al pop metafísic practicat per aquests artistes o per altres de l’escuderia Hidden Track. Un punt del qual Crusats discrepa. «No m’incomoda, però no em veig formant part d’aquesta constel·lació», medita el músic. «Aquí m’he centrat a buscar la cançó, component lletra i melodia sense que l’embolcall m’importi tant.» En directe, Crusats compta amb el seu excol·lega a La Iaia Jordi Torrents (bateria), amb Mau Boada (Esperit!) a la guitarra i amb Guillem Plana (Astrolabi) al baix.

Una cosa inexplicable

‘La font gelada’ no deixa de ser un retorna, potser radicalitzat, a l’essència del Crusats trobador que va sortir al primer àlbum de La Iaia, ‘Les ratlles del banyador’ (2012). «Hi ha alguna cosa de retorn, però canviant algunes coses. Potser és que necessitava tornar al primigeni», pensa en veu alta, fascinat per aquell intangible que fa que una cançó emocioni «fins i tot utilitzant els mateixos ingredients que en una altra composició que no et captiva». Hi ha una cosa «inexplicable, oculta, difícil de descriure» en aquest «magnetisme que t’atrapa» i que ha intentat recollir a l’àlbum.

La figura de Crusats ens recorda el poder de l’escena d’Osona, seu del Mercat de Música Viva de Vic (i de la seva oferta ‘off’), al llarg dels anys, plasmada al documental ‘Liverpool català: boira, sants & rock’n’roll’ (2021), de Dani Feixas. «La primera vegada que vaig sentir parlar-ne vaig pensar: ‘¿Auin periodista se l’ha inventat?’», confessa. «Però em vaig adonar que tenien tota la raó: hi ha una gran quantitat de grups allà des de fa molts anys».

De Vic i el seu entorn van sortir, en altres temps, figures com Quimi Portet, els Troglodites i Sau, i més recentment, Núria Graham, Joana Serrat, Oques Grasses... «Ara penso que és una cosa que no hem sabut posar en valor, ni com a ciutat ni com a país. Veient el documental t’adones que qui té més clar que el que passa a Vic és extraordinari i que és el ‘Liverpool català’ resulta que és un tio que ve de fora, Loquillo, que ve a dir que ens ho hauríem de creure una mica més».

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable