'Ant-Man y la avispa: Quantumanía’: la mida importa

Si les dues primeres entregues de la trilogia ‘Ant-Man’ van ser un estrany exemple de modèstia, discreció i petitesa deliberada dins del mastodòntic àmbit del cine de superherois, la tercera renuncia completament a aquesta singularitat per, al contrari, erigir-se en un dels exemples més toscos de la fórmula explotada de forma extenuant per l’Univers Cinematogràfic de Marvel (MCU). De fet, és una pel·lícula més interessada a funcionar com a engranatge dins d’aquesta interminable saga que a proporcionar entreteniment. 

Transcorre gairebé per complet dins del Regne Quàntic, un món visualment tediós i ple d’inerts decorats digitals aparentment inspirats en els estalvis de pantalla de fa 30 anys. Allà, l’home formiga i els seus aliats s’han d’enfrontar amb un tirà omnipresent procliu a declamar llargs discursos genèrics mentre es postula per substituir Thanos en la posició de malvat oficial del MCU. El fet, però, és que tant l’heroi titular com la resta de personatges es veuen anul·lats per la imatgeria generada per ordinador que els embolcalla, les rutinàries declaracions d’amor i unitat que es veu obligada a pronunciar i unes seqüències d’acció que substitueixen els continus canvis de mida del protagonista i les baralles cos a cos –anteriorment senyes d’identitat d’‘Ant Man’– pel tipus d’espectacle tan aparatós com incomprensible que ha fet tant de mal a la reputació del gènere.