Gaudí d’honor 2023
Jaume Figueras: «A la gent jove li recomanaria ‘Los 400 golpes’»
El conegut cronista i comentarista rebrà el premi honorífic per la seva trajectòria a la gala de diumenge vinent dels premis Gaudí del cinema català.
Els seus inicis, i bona part de la seva trajectòria, està associada al personatge de Mr. Belvedere a la revista ‘Fotogramas’.
Va ser una proposta d’Elisenda Nadal. Jo havia de tenir uns 23 anys. Coincidíem a les sessions de la Filmoteca que es feien al cine ABC. Llavors ja escrivia a la revista, però ella em va proposar portar el consultori de Mr. Belvedere.
¿Què es considera? ¿Divulgador, crític, informador?
Cronista i comentarista. Però durant una temporada, molt curta, vaig fer diverses crítiques a ‘La Vanguardia’, fins que ho vaig deixar per passar a ser responsable de publicitat a C.B. Films. Estic molt content de la crítica que vaig escriure de ‘¡Qué noche la de aquel día!’, anava a la contra dels Beatles.
Després va arribar el Círculo A, sense el qual no es pot entendre la distribució de pel·lícules d’autor en versió original al nostre país.
Es va crear el juliol de 1967. Érem Pere Fages, Antoni Kirchner i jo. José María García Escudero, el responsable de cinematografia quan era ministre Fraga Iribarne, va considerar que s’havia d’obrir una escletxa per al cine d’autor. Vam començar com a filial de Mercurio Films, companyia de Madrid, i vam distribuir ‘Repulsió’, ‘El joven Törless’, ‘Hiroshima mon amour’. S’estrenaven al cine Publi de Barcelona. Després es van afegir les sales Alexis, Atenas i Aquitania, i d’aquí el nom de Círculo A. També el cine Arcadia, el Casablanca, l’Arkadín...
¿Quina era la seva missió en aquesta companyia?
Promoció, publicitat i programació. El cine Alexis es va inaugurar el 1969. Ens havíem enamorat de ‘Gertrud’, de Dreyer, que sense ser gens una pel·lícula comercial, va tenir un gran èxit. Paral·lelament hi havia Barcino Films, que va començar portant ‘El servent’. Va ser el boom de l’art i assaig. ‘Belle de jour’, de Buñuel, va omplir cada sessió durant tres setmanes.
Vostè va estar a l’‘Informatiu cinema’ (després ‘Cinema 3’) des del principi. Ha sigut un dels programes més longeus de TV-3.
Llavors col·laborava a Ràdio Barcelona, en el programa-consultori de Mr. Belvedere amb Mayra Gómez Kemp i, després, amb Maruja Torres. Va ser Àngel Casas qui em va recomanar a TV-3. Em van oferir comprar pel·lícules, però no és el que m’interessava. Vaig presentar llavors el primer film que va emetre la televisió catalana, ‘Playtime’ de Jacques Tati. Em vaig convertir en el presentador de les pel·lícules. I em van enviar amb un petit equip al festival de Cannes de 1984, on vaig entrevistar totes les estrelles. Va ser molt celebrada l’entrevista amb Vanessa Redgrave, que presentava ‘Les bostonianes’, perquè ella, que és molt alta, es va descalçar per estar a la meva alçada.
No va parar de cobrir els festivals més importants.
Anava a tots. Això va fer possible que TV-3 tingués un gran arxiu d’entrevistes, clips i tràilers de les pel·lícules.
Sent un home de televisió, també ha disfrutat molt a la ràdio, ¿oi?
És on m’he trobat millor, molt a gust, pots improvisar, les entrevistes flueixen d’una altra manera. Vaig fer el programa ‘La pantalla rodona’ i després he estat molt temps a ‘La ventana’ de Gemma Nierga. A la televisió també m’ho vaig passar molt bé amb les retransmissions dels Oscars amb Ana García-Siñeriz.
Sempre ha dit que ‘Camelot’ (1967) és la pel·lícula de la seva vida.
La vaig veure quan es va estrenar al Waldorf Cinerama... ¡amb totes les cançons doblades al castellà! La primera part és meravellosa, la segona no tant. L’escena on Franco Nero fa el boca a boca a un soldat i el ressuscita... ¡Vaig pensar que era ‘Ordet’! A la gent jove li recomanaria ‘Los 400 golpes’, ‘Rocco y sus hermanos’ i ‘Umberto D’.
Notícies relacionadesI entre les moltes estrelles que ha entrevistat, ¿amb quina es queda?
Amb Joan Fontaine. M’agrada que les entrevistes es converteixin en converses, i amb ella va ser així. Li vaig preguntar per la relació amb la seva germana, Olivia de Havilland, i em va dir: «Ella és com una lleona, i jo una tigressa». També amb Shirley MacLaine, d’entrada no estava molt receptiva, però de seguida va entrar en el joc. Tinc bon record de Gregory Peck, molt cordial, era com el tiet d’Amèrica, i de Jack Lemmon, que vaig entrevistar a Londres, i això que tenia un problema lacrimal i no parava d’eixugar-se els ulls. Amb Lauren Bacall va sortir fatal, no vaig encertar el qüestionari i ella ja va arribar enfadada a l’entrevista.
