‘Aftersun’, de Charlotte Wells: records d’un estiu filmat

‘Aftersun’ és una insolentment madura pel·lícula sobre les relacions paternofilials. La debutant Charlotte Wells, cineasta escocesa de 35 anys, sembla evocar part de la seva memòria en aquest film tan subtil sobre el record, l’absència, el descobriment i el reconeixement. Breus escenes de la protagonista cap als 30 anys s’intercalen, a tall de contrapunt no exempt de tristesa, en el relat que se situa dues dècades abans, quan l’adolescent Sofia va compartir unes vacances estivals amb el seu pare. Filla de matrimoni divorciat, la Sofia observa el món amb agudesa i curiositat, que és més o menys el mateix que fa amb la seva càmera la directora del film: curiositat pel que pensa la nena, per com viu la separació dels seus pares, què espera en aquests dies lànguids i dolços d’estiu, aprenent a conèixer-se alhora que coneix el seu pare, potser per primera vegada a la seva vida.

Formalment atrevida, tot i que sembli una pel·lícula de posada en escena calmada, ‘Aftersun’ –idèntic títol al d’un film català igualment molt interessant, més experimental, fet per Lluís Galter aquest mateix any– es construeix a partir de les imatges d’aquell estiu a Turquia registrades per una videocàmera, quan no hi havia Instagram ni altres xarxes socials per capturar i reproduir les nostres imatges quotidianes. El record, 30 anys després, avivat pel que aquella càmera innocent va capturar.