Jeremy Rifkin: «La idea d’eficiència ens ha portat a la sisena extinció, és l’hora de la resiliència»

¿Què és la Tercera Revolució Industrial?

Sabem que la civilització industrial basada en combustibles fòssils ens està portant a la mort, a la sisena extinció. Cal buscar noves maneres de mobilitat i logística i això comportarà una nova economia i governança. El principi del final va ser la Gran Recessió el 2008. Ja hem completat la revolució en comunicació: el mòbil que portem a la butxaca té una tecnologia més avançada que la que va trepitjar la lluna. Ara és el torn de l’energia solar i l’eòlica. 

¿Per què?

Perquè el sol i el vent no es poden controlar i, al contrari que el petroli, són per tot arreu. L’important és que molts usuaris ja comparteixen l’excedent d’energia que els sobra. En 20 anys l’energia serà com a internet, viatjarà sota els oceans d’un continent a l’altre i es compartirà en diferents zones horàries del món. No hi ha cap país o empresa que els pugui monopolitzar o iniciar guerres per aconseguir-los. Ucraïna serà l’última guerra per combustibles fòssils. 

Al seu llibre critica el mantra de l’eficiència. ¿Per què?

Tot va començar amb el rellotge dels monjos benedictins, que va donar pas als rellotges de butxaca. Així vam començar a avançar cap a l’estil de vida industrial. Teníem la gent i les fàbriques cronometrades. Després vam crear zones horàries arreu del món per poder organitzar-nos. Tota aquesta eficiència s’utilitzava per extreure més volums de recursos de la terra i la biosfera, cada vegada en intervals de temps més curts. És de sentit comú veure que aquest sistema no és sostenible. L’ànima bessona de l’eficiència és la productivitat i la naturalesa no hi té res a veure. Els ecosistemes no tenen res a veure amb el creixement, sinó amb el floriment.

¿D’aquí ve la idea de ressilvestrar la terra?

Sí. Estem passant del capital financer al capital ecològic i de la productivitat a la naturalesa regenerativa. De l’hiperconsum a l’administració ecològica. D’empreses gegants a pimes. El planeta ha passat per cinc extincions massives i els científics ens han dit que estem en la sisena: podríem perdre la meitat de les espècies aquest segle. És una advertència seriosa. Les pandèmies continuaran. Quan el meu pare va néixer el 1908, el 85% del planeta era salvatge. Avui aquesta porció és del 25% i a finals de segle podria ser 0. Els virus estan migrant i s’estan acostant cada vegada més a la nostra salut i a la població urbana. En realitat, tot comença a la Bíblia.

¿A la Bíblia?

Al Gènesi, el jardí de l’Edèn apareix com un regal per a l’home. El judaisme i el cristianisme tenen una visió de la naturalesa molt diferent de les religions orientals. Déu dona a Adam el domini sobre la vida a la Terra. Aquesta tradició ens va portar a la revolució agrícola i a la industrial, a l’era del progrés, basada en l’extracció dels recursos de la Terra. I d’allà hem passat a l’extinció. 

Almenys ara se’n parla, ¿no?

Sí, hem començat a adonar-nos que el canvi climàtic ens afecta a tots nosaltres. Les nevades massives a l’hivern, la primavera que inunda continents sencers, les sequeres, els incendis i les onades de calor a l’estiu i la combinació d’huracans i tifons a la tardor. Del que ningú parla és d’un altre canvi: de nosaltres. En el nostre propi petit món estem començant a adonar-nos que el planeta és molt més poderós del que mai havíem pensat. I que la nostra espècie és, en realitat, petita i sense importància.

¿Això explica per què els joves són els que més es preocupen pel medi ambient?

El canvi real en la consciència s’ha produït en la generació Z, els nens de secundària que es pregunten què els passarà a ells i als seus fills. Estan protestant arreu del món. Als humans ens encanta protestar, això no és cap novetat. El que és radicalment diferent és que ara, per primera vegada, tota una generació de diferents religions i ideologies es veu a si mateixa com una espècie en perill d’extinció real. 

¿A les grans empreses els interessa aquest canvi?

Les 500 grans empreses de la llista Forbes representen un terç del PIB mundial, però només donen feina a 65 milions de persones dels 3.500 milions de treballadors del món. Les 8 persones més riques del planeta acumulen la mateixa riquesa que la meitat dels éssers humans. Fins i tot Karl Marx estava a favor de la productivitat. No és capitalisme versus socialisme, és la infraestructura industrial la que ha possibilitat aquest creixement. Però la majoria d’aquestes grans empreses no estaran aquí en 30 anys. Algunes sobreviuran, però ens movem cap a un patró molt més distribuït. Ja estan sorgint pimes d’internet cooperatiu que acabaran substituint gegants com Google i Facebook. 

¿Què opina de la Cimera del Clima?

El secretari general de l’ONU, António Guterres, ha reconegut que superarem els 1,5 graus i que estem davant un gran problema. Serà un infern. Però en el seu discurs va parlar d’adaptabilitat. La gent ja no parla d’eficiència, sinó de resiliència. Ha costat, però el concepte està començant a calar. Necessitem un relat, una nova narrativa. El que ens distingeix com l’espècie més adaptable és que tenim històries que podem explicar-nos a nosaltres mateixos sobre com vivim al món. 

¿És massa lent, el canvi?

Fa 40 anys vaig llegir una citació de Hegel que deia que la felicitat són les pàgines en blanc de la història, els períodes d’harmonia. Són aquells moments d’empatia en què ens identifiquem entre nosaltres, cooperem i avancem. L’empatia evoluciona. De vegades s’esfondra i en neix una d’un altre tipus. Al principi, l’ésser humà sentia empatia pels seus vincles de sang, la seva tribu més pròxima. A mesura que vam construir pobles i ciutats connectats per carreteres, l’empatia es va anar ampliant.

¿Cap a on?

Les grans religions no es van fundar alhora per casualitat: que milers de persones sense vincles familiars es consideressin unides i se saludessin amb un petó, com els cristians, va ser un altre tipus d’empatia. Després va arribar un altre tipus de família: tots es consideraven italians o francesos. Hi continua havent guerres tribals, però avui estem evolucionant cap a una altra empatia: una consciència de biofília. Els joves d’avui senten més que mai que pertanyen a una espècie en perill d’extinció i això els uneix. 

¿Com es pot avançar en aquesta consciència de biofília?

Tinc esperança en els nens petits, confio que siguin prou forts. En el futur mantindran la religió i la nacionalitat, però sentiran que són part del planeta d’una manera diferent de la dels seus pares. No soc utòpic, odio els utòpics. Però veig un futur de governs bioregionals: a una inundació o a un huracà no els importen les fronteres polítiques. És hora d’estendre els governs a les bioregions. Als Estats Units ja n’hi ha dos: la Cascadia i la regió dels grans llacs que engloba també part del Canadà. 

¿Què li semblen els atacs que fan alguns activistes a quadres en museus?

Em vaig estrenar com a activista el 1973, en plena crisi del petroli. Vam irrompre a la festa del 20è aniversari de la Boston Tea Party tirant barrils buits al mar i la premsa ho va batejar com la Boston Oil Party. Va ser la meva primera protesta contra els combustibles fòssils. Crec que totes les protestes han de ser pacífiques. Però no n’hi ha prou amb protestar, perquè això implica demanar als que estan en el poder que canviïn les coses, i tots hem de canviar. Aquests joves han de triar quin camí volen prendre en la vida i com criar els seus fills. Molts ja estan canviant s’han fet vegans, per exemple. Una decisió formidable.  

Notícies relacionades

Hoke i Louis Amoeba: medalla d’or per al rap espanyol que va derrotar l’algoritme

L’èxit de les sèries espanyoles no impulsa (del tot) les ‘showrunners’

Assegura que el seu llibre no és per a cínics. 

Sí, i molts mil·lenistes ho són. Donen la culpa als ‘boomers’ pel món que han deixat. Aquesta no és la manera correcta d’abordar el problema. No hi ha res que puguem fer amb el passat. Ens vam equivocar, la terra s’està escalfant i ara estem en un moment d’aprenentatge com a espècie. Hem de reaclimatar-nos urgentment a la Terra.