‘La aspirante’: fascinació per l’obsessió

L’obsessió de què ens parla Hadaway és, en concret, la de la universitària Alex Dall (Fuhrman) per pujar de categoria a qualsevol preu en la pràctica del rem. ‘La aspirante’ és a aquest esport el que ‘Cisne negro’ era al ballet clàssic i ‘Whiplash’ (en la qual Hadaway va ser part de l’equip de so) a la bateria jazz: no un retrat realista d’aquestes activitats, sinó una immersió subjectiva en la psique de practicants particularment ferotges de les mateixes. «M’encanten les dues i, en general, tots els drames sobre artistes obsessius», explica la seva directora per videotrucada des de París, on resideix ara. «Però el que crec que la distingeix d’aquestes dues pel·lícules és que en aquest cas no hi ha un antagonista. Com Alex, no em deixo portar per les influències externes. A l’escola, o sent remera a la universitat, o al mudar-me a París, em vaig deixar portar per un foc que hi ha dins meu. Això és el que volia explorar».  

Fins i tot en l’amor, Alex prefereix el desafiador al senzill: focalitza el seu desig ‘queer’ en Dani (Dilone), una professora ajudanta amb qui «no es porta bé immediatament, cosa que només ho fa tot més interessant». Fins i tot el que hauria de ser una via d’escapament es converteix en una inspiració per a la seva principal obsessió: «A la pel·lícula hi ha dues escenes de sexe –explica Hadaway–, una amb un noi i l’escena amb Dani. En la segona, Alex descobreix que no importa la mida del barco, sinó el moviment de la marea. Fins aleshores, ha mirat de guanyar múscul per dominar l’esport, però no té el físic apropiat per a alguna cosa així. Aquest moment amb Dani li recorda que també són importants la tècnica i la finor».

En certa manera, admet Hadaway, ‘La aspirante’ és un autoretrat només lleument distorsionat. «Del meu jo d’entre 18 i 22 anys, sobretot», precisa. «He evolucionat des d’aleshores. Encara soc controladora, obsessiva, neuròtica i ambiciosa, i puc deixar que les coses em consumeixin, però també he après a establir prioritats, quan les meves prioritats canvien. Amb l’edat d’Alex, no deixava de perseguir una cosa fins a aconseguir-la. Amb l’edat, he après a veure que no s’ha de fer tant cas a l’ego i seguir els teus instints».

Tot un viatge sensorial

Tot un viatge sensorialEl foc dins d’Alex i (sobretot, la més jove) Lauren es tradueix en una experiència cinematogràfica sensorial i intensa. Des del minut u resulta evident que, abans de dirigir aquest llarg, Hadaway va fer carrera en so i muntatge (aquí s’encarrega d’això últim, mà a mà amb Nathan Nugent). «El so va ser important des del principi. Fins i tot en el guió escrivia detalls de so i anotava cançons específiques. Molts directors pensen visualment, però no tants pensen en termes de so. I el muntatge també va ser determinant. La pel·lícula va cobrar forma per a mi a la sala de muntatge i gairebé en l’últim moment, després d’un procés maníac de nou mesos durant la pandèmia. ¡Em vaig tornar una mica Alex Dall en aquesta etapa!». 

 

Redescobrint Fuhrman

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Redescobrint FuhrmanDesprés de la seva llunyana revelació a ‘L’òrfena’, Fuhrman no ha tingut gaires oportunitats de demostrar el seu talent en un gran paper protagonista. Hadaway va tenir clar ben aviat que Alex ho havia de ser: «Record haver anat a veure una xerrada amb David Fincher sobre ‘Perdida’. Va parlar de com va triar el repartiment, de com d’important era la teva pròpia percepció de l’actor com a persona. Aquesta idea se’m va quedar. Quan vam començar a fer proves, de seguida em vaig fixar en Isabelle per molts motius: va fer més feina de la que havia de fer, va escriure una carta, estava disposada a donar-ho tot físicament... Però sobretot em va atraure que sota el seu caràcter alegre semblava amagar una tremenda intensitat».

De personatges «obsessius i neuròtics» anirà també la seva pròxima pel·lícula, tot i que aquesta vegada planeja explorar-los en clau de comèdia. A més, Hadaway té idees de ciència-ficció, fantasia, història... «Ser cineasta és com tenir fills al segle XIX. En tindràs molts, però saps que no tots arribaran a ser adults. Alguns moriran pel camí. Has d’estimar-los, per descomptat, tot i que potser has d’aprendre també a no encapritxar-te en excés amb ells».