Crítica de ‘Scream’: el que cap al melic

Fa 26 anys, ‘Scream’ (1996) va revitalitzar el gènere ‘slasher’ rient-se dels seus clixés mentre, alhora, els insuflava nova vida per proporcionar ensurts genuïns. Després de tres continuacions durant les quals la saga es va centrar a mirar-se el melic, ara la seva cinquena entrega porta la metatextualitat a l’extrem, reexplicant les regles del cine de terror però també criticant la cultura dels fans, la febre per les seqüeles i el segell ‘Scream’ mateix. 

L’estratègia que segueix per fer tot això i alhora justificar-se a si mateixa no és nova; el que es coneix com a ‘reqüeles’ –meitat ‘reboots’, meitat seqüeles– són ja un mal costum de Hollywood. En tot caos, això no suposaria necessàriament un problema si, al centrar-se tant a explorar el ‘meta’, la pel·lícula no desatengués totes les altres coses. Els personatges que debuten a la saga són tots insípids, i els que ja van participar en entregues prèvies no aporten motius per aparèixer en aquesta, sobretot perquè no participen en el nou misteri –un misteri que qualsevol espectador atent podrà resoldre en els primers 20 minuts de metratge; l’humor autoreferencial és obvi, les referències a la cultura cinematogràfica resulten rutinàries i les escenes de violència estan coreografiades sense estil o inventiva. Es tracta d’una pel·lícula incapaç d’oferir res que no sigui oportunisme i nostàlgia trillada i, per descomptat, riure’s de si mateixa, però això de cap manera l’eximeix de culpa.