Crítica de ‘No mires arriba’: la fi del món, o una broma salvatge

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

El realitzador Adam McKay té dues cares igual d’estimables. En una, juntament amb el comediant Will Ferrell, ha apostat per un humor salvatge i incorrecte (‘Germans per pebrots’, ‘Los amos de la noticia’), en deute amb la seva anterior feina com a guionista a ‘Saturday night live’. En l’altra, amb grans repartiments i temes «seriosos», ha continuat sent igual d’incisiu i estireganyós. ‘No mires arriba’ pertany a la segona categoria, la mateixa de ‘La gran apuesta’ –sobre l’origen de la crisi econòmica mundial del 2008– i ‘El vici del poder’ –fosc ‘biopic’ de Dick Cheney–, però entronca amb la primera en el seu sentit de l’humor de vegades absurd, en altres moments molt bàrbar, entre la caricatura i la crítica despietada

El tema és de categoria, però McKay barreja diversos ingredients per convertir-lo en una metàfora al·lucinant del nostre temps. És comèdia. I drama. I ciència-ficció apocalíptica. I té elements del cine de catàstrofes. Perquè un cometa en l’òrbita del Sistema Solar es dirigeix directament cap a la Terra i la destruirà per complet al col·lidir-hi. No és ‘Armageddon’ o ‘Deep impact’. Tampoc és ‘Melancolia’. És McKay en estat pur amb un argument similar al d’aquestes pel·lícules sobre la fi del món, servint-se d’aquesta situació per traçar un mapa més que creïble sobre la corrupció política (representada per la presidenta nord-americana, a qui dona vida Meryl Streep), la cientificoempresarial (amb el sempre camaleònic Mark Rylance) i informativa (amb el personatge de Cate Blanchett). Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence porten la batuta com els astrònoms que descobreixen el cometa. Un luxós repartiment per a una bona causa (molt divertida i inquietant alhora).