Crítica de ‘Fue la mano de Dios’: Nàpols, Maradona i jo

Paolo Sorrentino és un cineasta que podrà agradar més o menys, però mai deixa indiferent, sigui pels temes que tria tractar o per la manera com els tracta. Encara en el record aquesta estrambòtica aventura de Sean Penn disfressat de Robert Smith caçant nazis a ‘Un lloc per quedar-s’hi’, la seva felliniana ‘La gran bellesa’, la seva sèrie papal ‘The young pope’ i el retrat de Silvio Berlusconi en la sèrie ‘Loro’ i el llargmetratge ‘Silvio (i els altres)’, Sorrentino ens sorprèn ara ni més ni menys que amb Diego Armando Maradona. El film s’estrena just una setmana després de complir-se el primer aniversari de la mort del futbolista argentí.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

No és la primera vegada que ‘el Pelusa’ és el centre d’una pel·lícula. Sorrentino s’acosta a l’astre de la pilota a través d’elements de la seva pròpia autobiografia. El director va néixer a Nàpols, ciutat on Maradona va arribar a principis dels 80 per revolucionar el seu equip de futbol. El protagonista de ‘Fue la mano de Dios’, títol que al·ludeix al famós gol de Maradona amb la mà contra la selecció anglesa en el Mundial de 1986, és un noi que viu en aquesta ciutat i aquella època, fins que l’arribada mediàtica del jugador ho canvia tot. No és ni de bon tros una pel·lícula sobre Maradona, però hi juga un paper gairebé determinant.

D’acord amb el caràcter autobiogràfic de la proposta –Sorrentino és, en definitiva, aquest noi napolità a l’expectativa de tot–, ‘Fue la mano de Dios’ resulta un film bastant menys pintat de coloraines del que és habitual en el director, més sec i concís si es vol, púdic perquè, per primera vegada, parla de si mateix.