Crítica de cine

'Érase una vez en Euskadi': La infantesa en els anys de plom

El director Dani Gómez se submergeix en els seus records d’infància amb aquesta faula sobre la innocència a l’hostil País Basc dels 80

'Érase una vez en Euskadi': La infantesa en els anys de plom
1
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

'Érase una vez en Euskadi' ★★★

Director:  Dani Gómez

Intèrprets:  Asier Flores, Aitor Calderón, Miguel Rivera, Hugo García, Marián Álvarez, Luis Callejo, Yon González, Vicente Romero, Aarón Piper, María Isasi, María Alfonsa Rosso

Any:  2021

Estrena:  divendres, 29 octubre del 2021

  

Últimament la ficció s’ha encarregat de retratar el conflicte basc des de molts punts de vista, com el de les mares i el dels fills que van ingressar dins de l’organització terrorista, però ‘Érase una vez en Euskadi’ aporta una nova perspectiva situant-se al nivell de la mirada dels nens que van créixer als vuitanta i van transitar la seva infància a mig camí entre la violència de l’ambient i els jocs propis de la seva edat. 

Notícies relacionades

El director Dani Gómez, a partir de les vivències d’un grup d’amics, s’endinsa en els seus propis records per compondre un retrat coral com a homenatge a aquestes famílies, com la seva, que van emigrar al País Basc per feina i a les quals despectivament se’ls anomenava ‘maquetos’. La pel·lícula conserva la innocència dels ulls d’aquests nens, que aprenen, sense adonar-se’n, a conviure amb la cruesa del món en el qual viuen durant aquells anys de plom que es van caracteritzar pels atemptats constants, les manifestacions ‘abertzales’ i l’epidèmia de sida. És amable, narrada en forma de faula, però en el fons explica coses terribles. I, tot i que sovint les situacions resulten massa forçades, en aquest difícil equilibri entre la lleugeresa i el dolor trobem la seva principal virtut. També en la seva capacitat nostàlgica d’acostar-nos a una època que es descriu amb llums i ombres, de manera pròxima i costumista, des de la intimitat de les cuines de cada casa. Aquesta senzillesa resulta fonamental a l’hora d’aproximar-nos a una pel·lícula que no té l’ambició de ser un retrat generacional o social, sinó que prefereix abraçar l’emoció a través de les coses petites.