Crítica de ‘Halloween kills’: celebració d’un clàssic

Per als seguidors de la saga cinematogràfica inaugurada el 1978 amb la formidable ‘Halloween’ de John Carpenter, aquesta nova entrega podrà semblar-los moltes coses en una: prolongació del film fundacional, continuació directa de l’anterior ‘Halloween’ (2018) –dirigida pel mateix David Gordon Green– i un remake encobert de ‘Halloween 2’ (1981), en la qual l’adolescent interpretada per Jamie Lee Curtis passava tot el metratge reclosa i assetjada en un hospital. El mateix personatge, 40 anys més gran, torna a trobar-se malferida en un hospital a ‘Halloween kills’, tot i que tota l’acció no transcorre en aquest únic espai. El film juga amb alguns temps diferents per aclarir totes aquelles coses que a Carpenter, ara productor i compositor musical de la saga, li importaven poc. Per a Gordon Green, es tracta més d’una celebració que d’un exercici nostàlgic. Roda amb talent les noves matances de Michael Myers, l’assassí en sèrie més inquietant del cine de terror modern, i treu molt partit a una imatge clàssica –la de Michael mirant a través del vidre d’una finestra– fins a donar-li, tants anys i pel·lícules després, un nou significat.