Crítica de ‘Un segundo’, de Zhang Yimou: la memòria del cine

Com en gairebé tot el cine de Zhang Yimou, ‘Un segundo’ està plena de molt bones idees llastades, de tant en tant, per passatges una mica reiteratius. En aquest cas, té coartada cinematogràfica: un home evadit d’un camp de treball durant la revolució cultural xinesa posa en perill la seva vida per aconseguir una llauna de pel·lícula. Ni és un deliri ni es tracta d’un cinèfil empedreït que desafia la inclemència política del seu temps a través del cine. L’individu vol veure un noticiari perquè hi apareix la seva filla, a la qual fa anys que no veu i que, probablement, mai tornarà a veure. El problema és que en el seu camí es creua una jove de presència mig salvatge que també roba fragments de pel·lícula, tot i que per motius ben diferents.

El film és el recorregut tragicòmic per una terra inhòspita fins a arribar a una petita població en la qual es projectarà l’esmentat noticiari com a complement a un film heroic sobre les virtuts maoistes. El director de ‘La linterna roja’ i ‘La casa de las dagas voladoras’ juga amb els personatges, i amb les expectatives de l’espectador, anant de la comèdia al drama amb enorme senzillesa; traient ferro a un assumpte molt seriós fins a arribar al seu zenit emotiu en la projecció de l’esmentat noticiari mitjançant enginyoses tècniques del projeccionista del poble, l’altre personatge capital d’un film que conclou de forma tan bonica com trista.