ENTREVISTA

Carla Bruni: "No sé quina idea té la gent de mi"

La cantautora presenta divendres al Palau el seu disc de versions 'French touch', dins del Festival del Mil·lenni

jgarcia22873010 singer songwriter carla bruni sarkozy poses for a portrait t180110174819

jgarcia22873010 singer songwriter carla bruni sarkozy poses for a portrait t180110174819 / CARLO ALLEGRI

5
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Carla Bruni va reaparèixer aquesta tardor al mercat discogràfic amb ‘French touch’, un treball en què porta a un terreny intimista, amb aromes folk, jazzístiques i llatines, 11 cançons anglosaxones de tots els temps, de Henry Mancini a AC/DC. Tres anys i mig després del seu debut barceloní, la cantautora, exmodel i ex primera dama francesa, presenta el seu nou repertori aquest divendres al Palau de la Música (21.00 hores), dins del Festival Mil·lenni.

Així que ha decidit descansar com a compositora i parlar a través de cançons d'altres autors. Exactament. Va ser cosa de David Foster, el productor, que llavors era el responsable de Verve, el meu segell als Estats Units, especialitzat en jazz. Em va venir a veure al concert que vaig fer a Los Angeles en l'anterior gira i em va dir que li encantava la meva veu però que era una pena no poder comprendre els meus textos en francès, per això em va demanar que escrivís cançons en anglès. Però això jo no ho puc fer. Ho vaig intentar durant molts anys i no en vaig ser capaç. Així que em va plantejar: ¿Per què no fem un disc de ‘covers’? Com que tenia moltes ganes de treballar amb ell, ho vaig acceptar.

Part del disc es va gravar als històrics estudis de Capitol, de Los Angeles, amb músics de prestigi com Jim Keltner o Dean Parks. ¿Buscava un determinat clima d'àlbum clàssic? Sí, una atmosfera que David va ser capaç de construir i que lligava amb l'esperit de les cançons. Gràcies a David vaig poder comptar amb aquests músics fantàstics.

¿Quina és la clau per entendre la selecció de les cançons? No hi ha una clau. Són cançons per ser escoltades, no cal entendre-les. No és un treball intel·lectual. Només són una sèrie de cançons per sentir per plaer, res més. Si t'agraden, fantàstic. Si no, no passa res.

El disc s'obre amb ‘Enjoy the silence’, de Depeche Mode. ¿Ens està dient que la música a vegades és soroll ambiental i que és millor disfrutar del silenci? No, més avait que les paraules poden ser perilloses, més que la música. Les paraules es poden utilitzar per mentir, no sempre són una cosa bona, ¿sap? I aquesta cançó potser avui és més necessària que mai, perquè actualment la gent parla molt.

Adapta ‘Miss you’, dels Rolling Stones, amb violins de disco music antiga i una guitarra espanyola. Li agrada transformar les cançons. Sí, m'encanta. Una cançó es pot convertir en una cosa diferent, aquest era el repte permanent a tot aquest disc. Dels Stones m'agraden gairebé totes les cançons, és molt difícil triar, i em vaig quedar amb aquesta adaptació pel sabor llatí, hispà, que vam aconseguir imprimir-li.

‘The winner takes it all’, d'Abba, sense el ritme pop original, queda desoladora. ¡És que és una cançó molt trista, sobre una parella que acaba de trencar! M'agrada el folk i amb aquest tractament pots sentir la crueltat d'aquestes estrofes. M'encanta Abba, sobretot per ballar, però aquesta cançó és una altra cosa.

¿I què l'atrau de ‘Highway to hell’, d'AC/DC? És una cançó perfecta de música metal i em va agradar tractar-la com una cançó de jazz, va ser divertit i d'aquesta manera pots prestar més atenció a la lletra. M'agrada la versió original d'AC/DC, però aquí vam voler fer una versió femenina de la cançó (riu).

¿Femenina? ¿S'identifica amb el missatge d'estar “a l'autopista cap a l'infern”? Bé, ¡prefereixo estar a l'escala al cel (‘Stairway to heaven’)! Per a la meva generació, Led Zeppelin va ser una banda molt important. Encara que per a una banda de metal, estar a l'autopista cap a l'infern és bo.

Converteix ‘A perfect day’, de Lou Reed, en un vals. Un petit vals, sí. Podria haver triat qualsevol altra cançó de Lou Reed, des de The Velvet Underground a les del disc amb John Cale, ‘Songs for Drella’, per exemple. El meu àlbum favorit segurament és ‘Berlin’, un disc molt fosc. Vaig tenir l'oportunitat de coneixe'l fa alguns anys. Un bon amic meu era al seu torn amic seu i vam quedar una vegada per dinar, amb el meu marit, Lou Reed i la seva dona, Laurie Anderson. Era un gran home que va tenir una infància molt complicada. Potser arrossegava un dolor llunyà que venia d'allà.

¿Com va ser comptar amb Willie Nelson a ‘Crazy’? Doncs va ser tan senzill com gravar la versió, enviar-l'hi i preguntar-li si li agradaria cantar-hi. Llavors va passar una cosa increïble: ¡Em va contestar que sí! Va cantar la seva part i me la va enviar. M'agrada el country, aquesta cançó en particular i la versió que en va fer Patsy Cline.

Han passat quatre anys i mig des del disc anterior. ¿Li ha costat trobar el moment per concentrar-se i fer el disc? No, només que soc bastant lenta fent les coses. No soc gaire ràpida, no.

¿Tornarà a gravar cançons pròpies en francès? Sí, segur, perquè aquesta és la meva feina principal, compondre cançons. Ser vocalista i interpretar cançons llegendàries com les d'aquest disc és increïble, però m'agrada compondre. I per escriure, definitivament, la meva llengua és el francès. Una mica l'italià també. Penso en els dos idiomes, i si estic a Itàlia una temporada acabo pensant i fins i tot somiant en italià. I pel que fa a l'anglès, per cantar m'està bé. No he intentat mai cantar en espanyol, ho podria provar.

Va debutar amb ‘Quelqu’un m’a dit’, ja fa 15 anys. Després de cinc discos, ¿creu que el públic veu en vostè una artista consolidada? No tinc ni idea de com em veu la gent. ¿Potser vostè podria dir-m'ho? Jo no tinc percepcions sobre això.

Bé, se suposa que això és una entrevista en què és vostè qui respon unes preguntes. Oh, però no hi ha regles a les entrevistes, ¿oi? Sigui com sigui, si em pregunta quina idea crec que té la gent de mi, no ho sé.

Notícies relacionades

En aquest temps, i després d'una primera gira internacional, ¿ha après a sentir-se còmoda a l'escenari? Als concerts es barregen moltes sensacions i emocions, i jo no utilitzaria la paraula ‘comoditat’, però sí que puc dir que m'encanta estar a l'escenari, és un lloc molt bonic.

Torna a Barcelona després d'actuar el 2014 al Festival de Pedralbes. Ho recordo bé, va ser l'últim concert del ‘tour’, en un lloc fantàstic i davant un públic encantador. Aquesta vegada vindré amb dos músics més, violoncel i bateria. Repassarem moltes de les cançons d'aquest disc i alguns dels meus treballs en francès. Serà un concert íntim i càlid, o això és el que intentaré.