Anar al contingut
Dones i l'Islam: 10 veus contra les violències, els estereotips i la islamofòbia

Dones i l'Islam: 10 veus contra les violències, els estereotips i la islamofòbia

Núria Marrón

Que quedi clar que aquesta cartografia de personalitats de diversos països –de l’Aràbia Saudita als EUA i d’Egipte a l’Iran– que aborden l’encaix (o el no encaix) entre les dones i l’Islam no té vocació canònica, però sí dues sintonies comunes: la lluita contra les violències i per l’ampliació de drets, i la crítica a aquesta mirada occidental i islamòfoba que sol relegar la diversitat de milions de dones a un estereotip: la dona analfabeta i submisa que viu amagada darrere un vel.

Mona Eltahawi: el pols de la revolució

La periodista Mona Eltahawy (Port Saïd, 1967). 

La periodista egípcia, col·laboradora de ‘The Guardian’ i ‘The New York Times’, va ser colpejada, violada i detinguda el novembre del 2011 pels antiavalots del seu país. De la seva experiència a la cuina de les revolucions àrabs i de les seves xerrades amb dones del Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica neix el llibre ‘El himen i el hiyab’ (Capitán Swing), una crida a enfrontar “aquesta barreja tòxica de cultura i religió que pocs semblen disposats o són capaços de desenredar per no blasfemar o ofendre”. “S’està lliurant una batalla ferotge a Egipte, i no precisament entre els islamistes i els militars en el poder –escriu a l’epíleg. La batalla que determinarà si el país es lliura de l’autoritarisme és la que mantenen el patriarcat –assentat i mantingut per l’Estat, el carrer i la llar– i les dones que deixen d’acceptar aquest statu quo”. 

Mona Haydar: rap, capitalisme i ‘policia halal’

La rapera Mona Haydar (Flint, Michigan, 1988). 

Més que rimes, el que la rapera i poeta Mona Haydar –d’origen sirià i criada a Michigan– propina són puntades de peu a un endimoniat vesper, en el qual brunzeixen a) la islamofòbia –explica que després de la matança de San Bernardino, quan una parella siriana va matar 14 persones, la van començar a increpar pel carrer i a dir-li terrorista per porta hijab; b) els “germans musulmans” que, autoproclamant-se policia halal, es passen el dia engabiant les dones en nom d’Al·là –“dius que pots salvar el meu esperit però ets un gos en la nit”-, i c) la trama de poder occidental. “Si els drons i la cobdícia capitalista són la civilització, soc feliç de ser salvatge”, dispara la seva cançó Barbarian.

Nawal el-Saadawi: sexualitat, religió i lluita de classes

Nawal el-Saadawi (Kafr Tahl, Egipte, 1931)

Comprimir la vida de Nawal el-Saadawi en una píndola té la seva dificultat, però ho intentem: en els anys 70, ja s’havia enfrontat a l’Estat egipci per senyalar violències masclistes que exercien des d’homes revolucionaris i governants fins a pares de família, i més tard va ser empresonada pel règim de Sadat per continuar ficant el dit en el que el marxista sirià Bu Ali Yasin va denominar “el triangle tabú dels àrabs”: la sexualitat, la religió i la lluita de classes. A Occident, el seu discurs laic sol ser celebrat, tot i que la seva lluita antiimperialista se sol amagar, amb condescendència, sota la catifa.

Ida Panahandeh: el nostre patriarcat de cada dia

Mentre l’historietista Marjane Satrapi va retratar la doble –o triple– vida de les dones de classe alta iranianes, moltes de les quals, deia, es reconstruïen l’himen per arribar a la nit de noces 'en perfecte estat de revista', la cineasta Ida Panahandeh (Teheran, 1979) es va emportar el premi promesa de Cannes amb la seva ‘opera prima’, ‘Nahid’, sobre la teranyina econòmica, legal i cultural que va asfixiant una treballadora iraniana, que té un exmarit toxicòman i que pot perdre la custòdia del seu fill si torna a casar-se. “Moltes dones estan oprimides al món i jo volia parlar d’un cas concret”, explicava amb molta ‘finezza’.

Manal al-Sharif: “No respiris, simplement ves-te’n”

Manal al-Sharif (La Meca, 1979).

El maig del 2011, la informàtica saudita Manal al-Sharif va donar la volta al món a Facebook i Youtube al volant d’un cotxe, en una campanya de desobediència que al juny va aconseguir la legalització de la conducció femenina i que a ella no només li va costar dues detencions. “Vaig perdre la meva joventut pel radicalisme, la meva carrera per conduir, el meu fill per una justícia prehistòrica i la meva terra per la llibertat d’expressió”, tuitejava diumenge passat des de Sydney. “No tinc esperances en una Aràbia Saudita millor”,  va escriure en plena explosió del 'cas Khashoggi', denunciant la campanya de terror i mort contra els qui demanen “reformes pacíficament”. “No lluitis contra el sistema –va aconsellar als opositors–, no diguis res, no somiïs, no respiris: simplement ves-te’n”. 

Wassyla Tamzali: el flagell de la religió i el racisme

Wassyla Tamzali (Bejaïa, Algèria, 1941).

Directora durant més de 20 anys de programes de dones de la UNESCO, l’autora de ‘El burka como excusa’ sol deixar al seu pas titulars inflamables com ara “portar vel no és una elecció, és un consentiment”. Tot i que admet que s’ha erigit en un element d’identitat davant la islamofòbia, assegura que és “incompatible amb el feminisme” perquè aquest “no parla de moral, sinó de llibertat”. Flagell de la religió com a element de control, també és implacable en la visió “racista” de la premsa occidental, encaparrada, diu, en limitar la diversitat en estereotips.

Ilham Makki Hammadi: com teixir la pau a l’Iraq

L’antropòloga Ilham Makki Hammadi.

“A l’Iraq no pots parlar de feminisme, ni de feminisme islàmic, ni tan sols en l’àmbit
acadèmic –deia en una visita a Catalunya aquesta antropòloga que ha viscut el règim de Saddam Hussein, la guerra, l’ocupació nortemericana i l’amenaça de Daesh. Parlem de justícia i de drets humans: aquestes són les nostres eines”. En una societat en què el conflicte bèl·lic ha aguditzat una violència contra les dones arrelada en la cultura i la legislació, Hammadi i la seva organització, Al-Amal, treballen per garantir la seguretat de les iraquianes en les lleis i les polítiques públiques, i per donar resposta a les necessitats de les dones –“un pilar vital en la construcció de la pau”– sense posar-les “en conflicte amb la família o la comunitat”.

Sirin Adlbi Sibai: ¿poden deixar el hijab en pau?

La politòloga i activista Sirin Adlbi Sibai (Granada, 1982).

“Per què vols fer una tesi si portes hijab?”, va deixar anar fa 10 anys un professor a aquesta politòloga d’origen sirià, feminista, anticapitalista, nascuda a Granada el 1982. Des d’aleshores, la investigadora ha articulat una esmena al feminisme occidental perquè s’ha volgut autoerigir, diu, “com el millor o l’únic vàlid”. També lamenta el “segrest” que pateix el hijab –proclamat “símbol universal de la subjugació femenina”–, tant per part dels partidaris d’imposar-lo com els de prohibir-lo: “Uns i altres homogeneïtzen, simplifiquen i invisibilitzen la gran pluralitat dels moviments de dones que tenen maneres diferents d’entendre l’islam i el feminisme, i de posar-lo en pràctica”. 

Noorjahan Akbar: la memòria de les afganeses

L’activista afganesa Noorjahan Akbar.

Va invertir els seus estalvis a editar una antologia de dones afganeses que, explicant les seves vides en primera persona, s’ha convertit en una mena de memòria col·lectiva i d’“alternativa” als llibres misògins i integristes que “es venen –explica– als carrers de Kabul per mig dòlar”. La seva organització, Free Women Writers, també ha editat una guia per a víctimes de violència masclista amb consells pràctics per trobar ajuda legal, formar xarxes de recolzament i protegir la salut mental, en un país en el qual la majoria de crims –la Comissió Independent de Drets Humans va investigar el 2016 5.575 casos– continuen en la penombra i en el qual l’ONU ja alertava el 2009 dels atacs contra les dones amb vida pública. 

Shirin Ebadi: la dignitat dels marges

L’advocada i jurista Shirin Ebadi (Hamadan, Iran, 1947).

Quan Shirin Ebadi es va erigir, el 1969, en una de les primeres jutges de l’Iran, la policia del xa arrencava el vel a les dones pels carrers. Una dècada més tard la història va donar el cop de volant que ja coneixen. Ebadi va recolzar la revolució de Jomeini i, al cap de pocs mesos, va ser apartada dels tribunals: d’aquell moment endavant, les dones quedaven fora de la judicatura. Com a advocada, es va especialitzar en la defensa de menors, dones i opositors, i el 2003 va rebre el nobel de la Pau. Assetjada i amenaçada per l’Estat, fa 10 anys es va exiliar a Londres. Des d’allà repeteix que països com el seu “utilitzen l’Islam com a pretext per ignorar els drets humans”, que el règim iranià és irreformable i que el lloc de la religió és “a la casa de  cadascú”.