Les altes temperatures arraconen els boscos de pinsaps

Per l’aspecte piramidal i l’altura dels arbres, els pinsaps recorden formacions similars als Alps, els Carpats o fins i tot algunes zones del Pirineu, on grimpa, una espècie similar, l’avet europeu o blanc (‘Abies alba’). No obstant, per la seva ubicació tan al sud, a quatre passes de Gibraltar, semblen una anomalia de l’evolució: són una relíquia de temps més freds, quan les neus cobrien de forma perpètua bona part d’Europa. 

Actualment, els boscos de pinsap sobreviuen a la Sierra de las Nieves i Sierra Bermeja, totes dues a Màlaga, i a la Sierra de Grazalema, a Cadis, en altures compreses entre els 900 i els 1.700 metres, preferentment en emplaçaments ombrívols. El seu territori és fresc i plujós a l’hivern, però calorós i sec a l’estiu, unes condicions a què els arbres fan front retenint l’aigua de la boira gràcies a les seves petites acícules, les fulles en forma d’agulla típiques de moltes coníferes. Els pinsaps es troben inclosos a la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola.

Recuperar terreny

Malgrat els perills que ara sotgen els pinsaps, el cert és que l’evolució durant les últimes dècades ha sigut positiva. Ni els recurrents incendis han pogut amb ells. L’espècie ha recuperat part del territori que va tenir antigament, especialment a partir de 1950, quan va cessar l’aprofitament forestal i el pasturatge, i després a partir de 1970, quan es van crear les primeres figures de protecció ambiental, explica un dels màxims especialistes en pinsaps, Juan Carlos Linares, professor de la Universitat Pablo de Olavide (UPO) de Sevilla. «L’anàlisi de fotografies satel·litàries des dels anys 50 –relata– mostra un indubtable augment de la cobertura forestal. Hi havia zones on creixien vinyes». També s’han fet algunes repoblacions i s’han tractat algunes zones amb fitosanitaris per frenar l’expansió de plagues. La Sierra de las Nieves, que atresora el 80% dels pinsaps, va ser declarada reserva de la biosfera el 1995 i més recentment, el 2021, va arribar a la categoria de parc nacional, la màxima figura de protecció a Espanya. 

Tanmateix, aquí s’acaben les bones notícies. «L’augment de les temperatures està modificant el rang de distribució de l’espècie», exposa Diego Nieto Lugilde, investigador de la Universitat de Còrdova (UCo) i coautor d’un estudi sobre el creixement dels pinsaps. A les zones més baixes, territoris que climàticament ja han deixat de ser òptims per a l’espècie, continuen resistint exemplars adults, ja molt arrelats al terreny, però no hi ha una regeneració. Com que les condicions no són les més adequades, no sorgeixen nous peus i el seu lloc és ocupat a poc a poc per altres espècies com alzines i pins. «Els individus més joves habiten les zones una mica més fresques i plujoses, situades a més altitud», prossegueix Nieto Lugilde.

Ascens als cims

Aquest ascens als cims té lògicament un límit ja que el territori per colonitzar, a més de comptar amb menys nutrients, es torna cada vegada més escàs. «Els pinsaps ja són gairebé als cims i tenen poc marge», afirma Nieto Lugilde. L’altura màxima a la comarca, el pic Torrecilla, mesura 1.914 metres. L’escassa flora actual està dominada per ginestars, savines reptants i altres arbustos. Si els plans de conservació no ho remeien, afegeix, es produirà «una disminució neta de l’hàbitat òptim per a l’espècie del 93% l’any 2040», insisteix un estudi coordinat per la UCo. 

«L’espai ecològic del pinsap podria desaparèixer cap a l’últim terç del segle XXI», comenta en el mateix sentit Oliver Gutiérrez, investigador de la Universitat de Màlaga (UMa) i coautor d’una modelització sobre el territori futur de l’espècie, basada en els escenaris o possibilitats del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC). En el millor dels casos, diu Gutiérrez, «només persistirà a les obagues més elevades, on actualment ja es localitzen les principals poblacions». 

Una anàlisi d’imatges satel·litàries encapçalada pel mateix Gutiérrez ha observat un avanç de la floració, que ara és a finals de primavera, i un retard de la fase de senescència, «fets que podrien estar relacionats amb un increment progressiu de la temperatura i l’aridesa», explica l’investigador de la Universitat de Màlaga. «Això suposarà una exposició més gran de l’espècie a les gelades durant el període de floració, així com a la sequera estival, que s’avança a finals de primavera».

L’espècie no només haurà de fer front a uns estius de temperatures aterridores, sinó al consegüent estrès hídric. «Tot indica que en les pròximes dècades minvaran les precipitacions a la zona –precisa Gutiérrez–, però fins i tot en el cas que es mantinguessin estables en termes absoluts, augmentarà l’evapotranspiració i les necessitats dels arbres. A més, la tendència mostra que les precipitacions seran cada vegada més concentrades en uns quants dies i es podran aprofitar menys. Linares, de la UPO, afegeix un altre aspecte: la reducció de les nevades com a conseqüència de l’alça de les temperatures. «La neu és molt bona per a l’ecosistema perquè triga molt més a infiltrar-se al terreny», resumeix. La pluja, en canvi, discorre amb rapidesa cap a cotes més baixes.

Aspectes esperançadors

Notícies relacionades

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

La reforestació per compensar els efectes de la petjada de carboni i crear ocupació local i inclusiva

Tanmateix, Linares aporta diversos aspectes esperançadors. El primer és la gran resistència dels pinsaps a les sequeres. «La meva impressió –diu el professor de la UPO– és que estem subestimant la capacitat adaptativa de les espècies». Potser la seva genètica els porti a evolucionar biològicament i a adaptar-se al nou escenari climàtic. No seria la primera vegada que ho fan. A més, segons la seva opinió, que els pinsapars estiguin retrocedint en algunes zones no necessàriament ha de ser negatiu. «Més que pèrdua, és una transformació», prossegueix Linares. Es tractava de boscos joves monoespecífics, formats només per pinsaps, que han sorgit en les últimes dècades a causa de l’absència de qualsevol maneig forestal, amb infinitat d’exemplars competint per la llum i els nutrients del terra. «Ara comencem a veure bosc mixt, amb alzines, roures, aurons i moixeres. S’està formant un pinsapar menys homogeni, més estable. I aquesta diversitat el fa més resistent a plagues i incendis».

A més, de la mateixa manera que els humans van contribuir al retrocés de l’espècie i després n’han afavorit la recuperació, no pot desdenyar-se el maneig forestal com a eina per afavorir-ne la conservació. Per exemple, eliminant pinsaps joves en zones d’excessiva densitat per afavorir la consolidació dels restants arbres. «Ara soc una mica més optimista que quan vaig començar a estudiar els pinsaps fa més de dues dècades. Ja no veig motius científics per preveure una extinció. Continuen formant part dels nostres boscos», conclou confiat el professor de la UPO.