Entendre-hi més

El forat de la capa d’ozó no causa el canvi climàtic

El forat de la capa d’ozó no causa el canvi climàtic

Epi_rc_es

  • Des del 2018, la NASA ha observat que el forat es podria estar recuperant.

3
Es llegeix en minuts

Tres de cada quatre espanyols pensen que el forat de la capa d’ozó és el causant directe del canvi climàtic o que almenys hi està vinculat. Això ha provocat una gran confusió i que la gent de vegades es pregunti per què apareixen als titulars missatges com que el forat de la capa d’ozó s’està recuperant, mentre n’arriben d’altres que alerten de la gravetat, cada vegada més preocupant, del canvi climàtic. 

En realitat, el forat de la capa d’ozó i el canvi climàtic són dos problemes d’origen totalment diferent. És cert que tots dos tenen a veure amb l’emissió de certs gasos a l’atmosfera, però mentre que el canvi climàtic està vinculat principalment a l’excés d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), que sorgeixen majoritàriament de la crema de combustibles fòssils, el forat de la capa d’ozó es produeix per un altre tipus de gasos molt concrets, coneguts com a clorofluorocarbonis o CFC, explica a Verificat María del Carmen Llasat Botija, professora de Física Atmosfèrica de la Universitat de Barcelona (UB).

Aquests gasos, presents originàriament en els esprais i els sistemes de refrigeració, «són arrossegats cap als pols, sobretot cap a l’Antàrtida, i allà entren en un procés que intervé en la destrucció de l’ozó», indica l’experta. La progressiva prohibició dels CFC el 1987 va frenar el creixement d’aquest forat. Des del 2018, la NASA ha observat que el forat es podria estar recuperant. 

Amb tot, la substitució dels CFC per hidrofluorocarburs (HFC) incrementa el problema de l’escalfament global, ja que, malgrat que són innocus per a la capa d’ozó, són GEH molt potents. La reducció de les emissions d’aquests i altres gasos es va acordar, al seu torn, el 1997 en el Protocol de Kyoto.

Tres dècades des del Tractat de Mont-real 

A principis de la dècada de 1970, dos químics de la Universitat de Califòrnia a Irvine (UCI), van descobrir el 1974 que els raigs ultraviolats produïts pel sol tenien la capacitat de degradar els CFC alliberant clor, un element amb el potencial de «foradar» la capa d’ozó. Cada àtom actiu de clor pot destruir fins a 10.000 molècules d’ozó. Els experts van rebre el Nobel de química el 1995 per aquestes observacions, publicades a ‘Nature’. 

Després d’aquest descobriment, el 1985, la comunitat científica va poder constatar l’existència del forat mitjançant observacions satel·litàries, una troballa que va desembocar, el 1987, en l’elaboració del Tractat de Mont-real per eliminar de manera gradual la producció i l’emissió d’aquests CFC. És considerat per les Nacions Unides com un dels acords internacionals «més exitosos de tots els temps», l’únic ratificat pels 197 estats membres de l’ONU.

Gràcies a la protecció de la capa d’ozó, s’han evitat milers de casos de càncer de pell, de cataractes i del desenvolupament de malalties autoimmunes.

Almenys 60 anys des de l’aparició del forat a l’Antàrtida

Tot i que la prohibició dels CFC va ser un èxit, el forat de la capa d’ozó va continuar creixent fins al 2018, quan es van observar els primers senyals de recuperació. La raó és que els CFC es poden mantenir fins a 100 anys en l’atmosfera i això fa que els efectes de la prohibició d’aquests gasos a partir del 1990 no s’hagin notat fins fa pocs anys

Notícies relacionades

Com recorda a Verificat Enric Aguilar, climatòleg i director del departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), «la màxima extensió del forat de la capa d’ozó es va produir el setembre de l’any 2000, amb 28,4 milions de quilòmetres quadrats sobre l’Antàrtida». Els científics de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels EUA no esperen que el forat es tanqui fins almenys el 2060

El que sí que existeix és un debilitament de la capa d’ozó de manera global, que no és el mateix que el forat. I els científics en desconeixen encara les raons. Algunes hipòtesis apunten a les anomenades substàncies de vida molt curta (en anglès, very short-lived substances o VSLS), presents en dissolvents. D’altres assenyalen el canvi climàtic per una possible modificació de la circulació Brewer-Dobson, uns corrents que mouen l’aire cap a i a través de l’estratosfera i l’alteració dels quals canviaria, al seu torn, la composició de la capa d’ozó.