24 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE L'EIXAMPLE

Els veïns efímers

La nova normalitat ens ha tornat a l'individualisme i els balcons han recuperat el seu objectiu anterior al virus: ser un magatzem de bicicletes, alguna caixa i pols

Olga Ruiz

Els veïns efímers

Al meu barri, el confinament ens va ensenyar a compartir-nos més enllà de les quatre parets del nostre menjador. Vam saber aprofitar l’espai exterior per petit que fos: una tauleta minúscula amb dues cadires mal posades, un test oblidat en què ens animem a plantar vida o qualsevol altra coqueteria. Vam aprendre a valorar el privilegi que suposa tenir un espai que ens connectava amb l’exterior. Vam obrir les portes, ens vam obrir també nosaltres. Vam descobrir els nostres veïns d’interior d’illa, un oasi al llavors bulliciós Eixample.

Va ser així com vaig conèixer el senyor andalús que m’explicava des de la finestra els avenços de la seva dona ingressada per Covid. Em parlava des d’un safareig enrajolat, jo responia des de la meva terrassa, ens sentíem part d’un espai compartit, acabat de descobrir.

Els diumenges, els aperitius van passar a ser compartits en la distància: una mica de música, alguns somriures i una certa curiositat per saber qui érem més enllà de la nostra roba estesa i de les omnipresents videotrucades familiars, que no eren precisament íntimes.

Així, vaig saber que tenia un veí dos blocs més enllà també periodista o un auxiliar de vol preocupat pel seu futur immediat i vaig aprendre alguns secrets d’una multinacional de roba. Ens vam acabar resultant familiars durant uns mesos en què la família de veritat estava massa lluny.

Però com tantes altres coses, aquesta nova convivència tampoc va venir per quedar-se, la nostra proximitat veïnal ha sigut tan efímera com el nostre convenciment que la pandèmia ens havia de fer millors persones.

La nova normalitat ens ha tornat a l’individualisme i els balcons han tornat al seu objectiu anterior al virus: un magatzem de bicicletes, alguna caixa i pols. No sé si el senyor andalús haurà superat l’operació de cor que tantes vegades em va explicar, l’auxiliar de vol no ha tornat a prendre el sol a la terrassa i la dependenta de la multinacional de roba ja no viu a l’edifici contigu. El coronavirus va crear una vida entre parèntesi que hem tancat molt de pressa. ¿Massa?