Pau Relat: «Que Madrid vulgui el Mobile m'omple de satisfacció»

Ha estat una setmana singular, la del president del consell d’administració de la Fira de Barcelona, Pau Relat (Montcada i Reixac, 1968). Fa uns dies, Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, afirmava que estava decidida a «anar a totes per aconseguir el Mobile World Congress» (va acabar en clatellada, per cert). Mentrestant, els taxistes acordaven no fer vaga durant la imminent cimera mundial de la telefonia mòbil.

–Vostè és farmacèutic.

–Sí. El meu avi era farmacèutic. Els seus cinc fills van ser farmacèutics i es van casar amb farmacèutics. Ho són la meva dona i els seus pares, companys de carrera dels meus.

–¿Què es va autoreceptar durant l’assalt de Díaz Ayuso?

–¡Vaig sentir una satisfacció enorme! Que Madrid vulgui el Mobile és un indicador que la feina que ha fet la Fira de Barcelona ha sigut excel·lent.

–Aparqui la diplomàcia.

–En aquesta vida hi ha dos models de funcionament: el que inventa coses i el que les fa créixer, i el que opta per fer seves les coses que funcionen. Barcelona sempre ha preferit emprendre. Si a escala institucional som capaços de remar en la mateixa direcció, el model és imbatible.

–El clima polític no és una bassa d’oli. ¿Afònic de donar tantes explicacions?

–He hagut de donar menys explicacions del que es pugui pensar. Poca gent ha preguntat si l’entorn era segur, aquesta és la veritat. Tothom entén que la missió de la Fira –ser motor de l’economia– és prou important com per anteposar-la als interessos individuals.

–En un món digital, ¿quin sentit té una fira?

–La realitat, que és tossuda, diu que el segle XXI serà el segle de les fires. Al món hi ha més de 1.300 recintes que celebren 32.000 esdeveniments a l’any. Són tractors de l’economia i, al final, la gent necessita el cara a cara per fer un tracte.

–²

–De de cara al 2024, sí.

–¡Una hemorràgia de combustió fòssil!

–Aquest 2020 tota l’energia que utilitzarà la Fira serà verda. Precisament, volem ser un referent mundial de sostenibilitat.

–El barceloní corrent potser no percep què hi guanya, amb tanta fira.

–Quan un esdeveniment com el Mobile és desitjat per la majoria de ciutats no és per la setmana d’activitats, que té un impacte econòmic d’entorn 475 milions d’euros i de 14.000 llocs de treball. També és perquè, en l‘àmbit impositiu, augmenta la recaptació, cosa que permet invertir en polítiques públiques.

–Des de la seva talaia, potser els pot dir per on aniran les coses.

–Els indicadors macroeconòmics diuen que viurem un procés de desacceleració progressiu en els pròxims anys. A la Fira, que és un termòmetre perfecte de l’activitat econòmica, no ho visualitzem. El 2019 vam superar la xifra rècord del 2018 i aquesta tònica continuarà.

–¿Llavors?

–No es parla del risc d’una eventual pujada dels tipus d’interès. Amb el nivell de deute públic, això posaria en problemes diversos països europeus.

–¿Aguanta molta pressió?

–Sí.

–¿Política?

–Autoimposada. Quan van donar els carnets de responsabilitat a classe, era el primer de la fila. És la síndrome del germà gran d’una família molt tradicional.

–¿No cobra ni un euro per ser president?

–No. Soc conseller delegat d’un grup empresarial [MAT Holding, tecnologia del regadiu, 1.200 treballadors]. Els que hem tingut la sort que les coses ens hagin anat raonablement bé tenim l’obligació de retornar alguna cosa a la societat. A la Fira li dedico un 30% del meu temps.

–A canvi, toca poder.

–No. Em proporciona la satisfacció de veure la capacitat que té la institució d’ajudar sectors a transformar-se, a dinamitzar-se, a sortir fora. El 2011 vam impulsar l’Smart City, en el qual ningú creia i que avui és el referent mundial en ciutats sostenibles.

–¿Va pensar mai que arribaria on ha arribat?

–A mi m’agradava el futbol. Vaig arribar a jugar al Barcelona Atlètic. Un observador va anar a veure els meus pares –cosa que vaig saber temps després– i no m’hi van deixar anar a més. Va ser una decisió que en el moment no vaig entendre, però que els he agraït tota la vida. Vinc d’una família...

–Humil, humil.

–Vaig estudiar la carrera amb una beca per bones notes i vaig pagar el màster amb un crèdit que vaig tornar. Als meus pares els agraeixo que em donessin uns valors que m’han servit la resta de la vida. Sobretot, l’honestedat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Entre tanta activitat, ¿viu?

–Diuen que tinc la capacitat de passar en un minut per 24 coses diferents. Tinc quatre fills, d’entre 23 i 17 anys, i la menor té una lesió cerebral greu. No parla, no entén. Requereix molta dedicació. Ella m’ha fet entendre una cosa: les prioritats són les que són, i s’acaben les tonteries.