El capitalisme envaeix el planeta vermell

La promesa del primer presidentGeorge Bushque la pròxima meta espacial seria Mart va durar el que van tardar a fer-li un pressupost de la missió, 450.000 milions de dòlars. AKennedy, l’aventura lunar li va sortir per l’equivalent actual de 100.000 milions, que en el seu moment ja va ser un esforç inversor colossal. Bush, clar, es va empassar les seves paraules. Hi va contribuir que els experts de la NASA el van advertir, a més, que amb l’enginyeria llavors disponible, no tan diferent de l’actual, el més probable era que els membres de la tripulació, després d’un viatge de mig any sotmesos a radiacions còsmiques, arribarien al planeta vermell torrats com unes rostes.

La conquesta de Mart, quart planeta del sistema solar, que durant la guerra freda va ser la metàfora perfecta de l’amenaça comunista, amb aquestes formidables pel·lícules de sèrie B, amb els seus ‘tovarich’ marcians, es va aparcar prudentment a començaments dels anys 90, però vet aquí que, segons la sèrie produïda ni més ni menys que per la National Geographic Society, d’aquí a 13 anys hi haurà allà una primera base humana permanent i dins de 22 hi haurà corporacions mineres resolent a cop de ‘fracking’ la recerca de rendibles jaciments al subsol del planeta. Meitat ficció, meitat documental, ‘Marte’, de la qual Netflix acaba d’estrenar oportunament la segona temporada just abans de la Cimera del Clima de Madrid, és una sèrie sens dubte singular. Allà tenim els protagonistes de cada capítol intentant terraformar Mart mentre, ¡ai!, la Terra es marcianitza. Com a espècie no tenim igual.

El plantejament de ‘Marte’ és agosarat. Científics actuals, com elCarl Sagandel segle XXI,Neil DeGrasse Tyson, comprometen la seva paraula i fan juliovernianes prediccions sobre quin futur li espera a Mart, quins desafiaments els esperen als primers colons i, sobretot, quins contratemps hauran d’encarar, no només per l’hostilitat del lloc, que en comparació fa del pol Nord un lloc vacacional, sinó, sobretot, perquè la conquesta del planeta vermell cada vegada té menys d’aventura romàntica i més de missió comercial. El capitalisme, a punt de conquistar el planeta vermell.

El fil argumental de la ficció a ‘Marte’ es tensa amb totes les qüestions que els experts prediuen davant de les càmeres, des de les personals (el neguit emocional, la convivència, el suïcidi, les malalties imprevistes, les enveges, el politiqueig, un embaràs no previst...) fins a les veritablement crucials per a les empreses i països amb possibles per emprendre tal missió, com és el nebulós camp dels acords internacionals que regulen la conquesta de l’espai.

Les lleis de l’espai

El Tractat de l’Espai Ultraterrestre, firmat el 1967, impedeix que els planetes i els seus satèl·lits puguin ser reclamats com a colònies. Cert, els Estats Units no es van apropiar de la Lluna el 1969. Només hi van plantar una bandera comprada als magatzems Sears més pròxims a cap Canaveral per cinc dòlars i mig, però no va colonitzar la Lluna.

El 1979 es va voler anar un pas més enllà amb el Tractat de la Lluna i altres Cossos Celestes, perquè els recursos naturals d’altres mons es consideren patrimoni de la humanitat, com una classe d’antàrtides. Cap potència capaç d’enviar un pic i una pala a la Lluna l’ha firmat encara, senyal inequívoc, se suposa, que la sèrie de Netflix no va desencaminada.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

‘Marte’, el que dèiem, és una raresa al catàleg de Netflix. Serà graciós revisitar-la d’aquí a 13 anys i concloure llavors (i això només és una sospita d’etern descregut) que paios com Elon Musk, una altra de les veus que prediuen aquell futur a curt termini a la sèrie, utilitzen el planeta vermell com una pastanaga taronja per fidelitzar accionistes aquí a la Terra. També la NASA s’hi mira cada vegada que descobreix un planeta a milions d’anys llum i proporciona als mitjans de comunicació vistoses recreacions artístiques d’aquests mons, com si els seus pressupostos anuals depenguessin de mantenir viva la il·lusió que algun dia deixarem aquest planeta i trobarem un pis millor més enllà de la nostra atmosfera.

De vegades és aconsellable rellegirMartin Amis. «Els éssers humans, divisors de l’àtom, passejants de la Lluna, rondadors, componedors de sonets, volen ser déus, però són animals, amb un cos que un dia va pertànyer a un peix». A ‘Marte’ es planteja que igual que un dia, fa milions d’anys, ens vam arrossegar fora dels mars, aviat, el 2033, caminarem per la superfície d’un planeta que és molt més lluny del que els nostres mapes escolars del sistema solar ens donaven a entendre. Comença, doncs, el compte enrere d’aquesta profecia. D’aquí a 13 anys reprenem la conversa.