Oleg Sentsov: «La meva victòria és no haver-me doblegat»

És el símbol de la resistència ucraïnesa i, segurament, el presoner polític més famós de Rússia. El cineasta Oleg Sentsov (Simferopol, Crimea, 1976) va participar al Maidan –concentració a la plaça de la Independència de Kíev a favor de la destitució del president Víktor Ianukóvitx– i va ajudar a evacuar les tropes ucraïneses assetjades.

Arrestat el 10 de maig del 2014, Moscou el va condemnar a 20 anys de presó per «terrorisme». Va ser alliberat el 7 de setembre en un intercanvi de presoners amb Rússia i dimarts rebrà el Premi Sàkharov 2018 a Estrasburg.

–¿Com va conèixer la notícia del final de l’oprobi?

–Ningú m’ho va comunicar. Em van traslladar a Moscou, nou dies després em van portar a l’aeroport, em van llegir l’indult i em van fer pujar a un avió en què hi havia autoritats ucraïneses.

–¿El millor vol del seva vida?

–Ningú va cridar «uau» ni es va desencadenar una ovació. Això només passa en les pel·lícules americanes. Simplement tornava a casa.

–¿Com va rebre la llibertat?

–No feia olor de presó.

–¿De què feia olor el penal de Labytnangi?

–De suor, excrements, fum de tabac i menjar en mal estat.

–Cinc anys i quatre mesos a l’Àrtic rus impregnen.

–Tinc la sensació que hi vaig entrar sent jove i n’he sortit envellit.

–Té motiu. Va fer una vaga de fam de 145 dies. 

–La vaig abandonar quan els indicadors mèdics eren crítics. Em van dir que no superaria les seqüeles, però sembla que tinc un organisme fort.

–Pedro Almodóvar, Wim Wenders i Ken Loach, mentrestant, van reclamar el seu alliberament.

–Agraeixo el recolzament, però l’alliberament es deu a moltes veus, la majoria de gent senzilla que sortien al carrer amb la meva foto, a la intempèrie.

–¿Què el va ancorar al seny?

–No perdre el temps. A Labytnangi vaig escriure tres guions, dues novel·les i dues col·leccions de relats. La persona no sap del que és capaç fins que s’enfronta a una situació. Però, com que en la meva vida hi ha hagut moments molt desagradables, no em va resultar tan dur com a d’altres.

–¿Es refereix a la paràlisi que va patir als 12 anys?

Vaig desenvolupar poliartritis a conseqüència d’un refredat, però aquest va ser un petit episodi de la infància. He viscut situacions molt pitjors que la presó.

–¿De quins tipus?

–Els seus lectors no ho suportarien.

–Intenti-ho.

–No.

–¿Tortures?

–Vaig ser torturat, sí, però hi havia presos que van viure situacions pitjors a la meva, i que encara les continuen vivint.

–En el seu cas, tot pel fals testimoni de dos companys i dos... ¿devedés?

–Entre les 500 pel·lícules que tenia a casa hi figuraven ‘El feixisme quotidià’ i la ‘Història del Tercer Reich en color’, dos documentals antifeixistes. Però els oficials de l’FSB [Servei Federal de Seguretat de Rússia], tan tontos com els fiscals que van promoure la meva causa, els van presentar com a prova de càrrec.

–Intentaven demostrar que era del Pravy Sèktor, un ultra violent.

–La meva defensa va portar un crític de cine que va explicar el caràcter d’aquestes pel·lícules i el tribunal es va limitar a retirar-les. Els eren igual les proves. La condemna ja estava decidida.

–«La covardia és el pecat més terrible», va dir en el seu al·legat, citant Bulgàkov.

–Anava dirigit als meus dos companys [Aleksei Chirniy i Gennadiy Afanasiev], que van trair el seu país i a mi aixecant fals testimoni; als jutges, que tenien por de ser imparcials, i als mateixos russos que temen expressar-se. Rússia s’està movent d’un estat autoritari a un estat totalitari.

–Un d’ells va rectificar.

–Va dir que m’havia inculpat després d’haver sigut sotmès a tortura. El tribunal tampoc ho va tenir en compte. Me’n vaig alegrar per ell, perquè podria viure sense aquest pes moral.

–Va sentir la condemna en una gàbia i va esbossar la ‘V’ amb els dits. ¿Quina és la seva victòria?

–La meva petita victòria –personal i política– és no haver-me doblegat. Però per davant en queda una de més gran: la victòria contra Putin, un jugador cínic i cruel que no busca la pau sinó la subordinació.

–‘El nan sanguinari’, el va definir sense mitges tintes.

–No vaig pretendre ofendre ningú, ni tan sols Putin. Així anomenaven Nikolai Iejov, comissari de l’NKVD que va iniciar les repressions dels anys 30 i que va ser detingut per Stalin. Amb aquesta expressió jo al·ludia a la policia política en general. 

–¿Continuarà la seva lluita?

–Ara viatjo per l’estranger per parlar sobre els presoners a Rússia i al Donbass, i a Ucraïna estic preparant una associació per promoure la causa. M’agradaria viure en un país honest i lliure. I espero poder veure-ho tard o d’hora.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Què tal una pel·lícula sobre el líder rus?

–No tinc tanta imaginació. Fa un parell de setmanes es va presentar un documental del director Vitali Manski titulat ‘Putin’s Witnesses’ [’Els testimonis de Putin’]. El recomano.