Anar al contingut
Fugir de Síria cap a la guerra

ADRIÀ ROCHA CUTILLER

360º

Fugir de Síria cap a la guerra

Un armeni de Síria, Narses Demirjyan, sabater, va fugir del seu país uns anys abans que esclatés la guerra. Es va mudar a l'Alt Karabakh, un lloc on el conflicte mai acaba

Adrià Rocha Cutiller

A Narses Demirjyan hi va haver un temps, abans que tot passés, en què el negoci li somreia. Tenia diverses botigues per tot Síria, sobretot a Alep, a les quals ell mateix anava sovint per supervisar que tot anés bé amb les seves petites obres d’orfebreria: sabates fetes a mà.

Aquella època ja ha passat. Fa gairebé una dècada que Narses no trepitja Síria, i el que abans va ser el negoci pròsper de la seva vida avui s’ha convertit en un mitjà escàs de subsistència. Narses segueix fent sabates a mà, sí, però ara des d’un soterrani humit amb les parets mal pintades i ple de material i taules i teles i estris tirats per tots costats localitzat a la ciutat de Stepanakert, on es va mudar uns anys abans que esclatés la guerra a Síria. Narses continua intentant-ho.

«Encara tinc alguns familiars a Síria i intentem mantenir el contacte, tot i que el meu germà també es va mudar amb mi aquí», explica Narses, de cara rodona i afable de senyor gran, alguns cabells blancs envoltant-li la calba, bigoti encara més blanc i mentó i barbeta completament afaitats. Mentre parla, el sabater continua treballant en una sabata que, sembla, serà de dona. Però quan diu «aquí» aixeca la vista i es para.

«Aquí», diu, «aquí, a l’Alt Karabakh», i assenyala a terra.

Narses, nascut a Kobane, formava part de la comunitat armènia de Síria, que constituïa, abans de la guerra, a prop del 2% de la població. Ell ho va fer una mica abans, però en els últims anys diversos milers de sirians-armenis, per culpa de la guerra civil siriana, han abandonat el país àrab per marxar al Caucas, on el govern armeni ha estat donant passaport i ciutadania a tots els que la demanen –sempre que tinguin cognom armeni–. «No, jo mai vaig marxar de cap lloc –diu ara Narses–. Simplement em vaig mudar del meu país al meu país. De Síria a Armènia».

Narses, no obstant, és diferent. La majoria dels refugiats van anar a la República d’Armènia; ell, no. Narses va anar a Stepanakert, capital de la república independent però no reconeguda per ningú de l’Alt Karabakh, una franja de muntanyes dins del territori nacional de l’Azerbaidjan però poblat, en l’actualitat, només per armenis.

Fantasmes

Abans no era així: en el Karabaj, fins fa poc, hi havia gairebé tants armenis com àzeris. Però tot va canviar el 1991, quan, durant el desmembrament de la Unió Soviètica, Armènia i l’Azerbaidjan es van declarar la guerra per aquesta zona, part màgica de la mitologia nacional dels dos països. La lluita va acabar el 1994 amb més de 30.000 morts. D’aquesta guerra, va néixer la República ‘de facto’ de l’Alt Karabakh i es va firmar un alto el foc entre les dues parts. Els bombardejos sobre la població civil es van acabar.

En l’actualitat, a la regió es continuen cavant més trinxeres, enviant més soldats, col·locant més mines i morint més persones, sobretot joves –molts fent el servei militar– a la zona del front. Narses va evitar una guerra brutal que sembla no tenir final –la de Síria, que té a la seva esquena vuit anys de durada i gairebé mig milió de morts– per caure en una altra, la de l’Alt Karabakh, encara més longeva però una mica més subtil. Aquí, a la casa actual de Narses, la guerra no és la mort constant per avions de fabricació russa que no paren d’escopir foc ni per gihadistes barbuts brandint els seus kalàixnikovs sinó que és un fantasma que no et deixa dormir, que hi és però no, que viu amagat a l’altre costat de la porta i que espera que l’obris, tu, insensat, per llançar-se sobre tu amb tota la seva fúria.

Tot temps passat

Ara, Narses viu sumit en la nostàlgia. «Trobo molt a faltar Síria, la meva pàtria. Però sento, també, que aquest país ja no existeix. L’han destruït. Sobretot els països estrangers, que han volgut repartir-se Síria. Ja no hi podria viure, i no és que abans fos fàcil viure a Síria sent armeni. Tenia amics que em deien: «Ets bona gent, Narses, però no ets musulmà». Si ho hagués sigut tot hauria sigut més fàcil», explica, i que per això va marxar.

De manera similar es manifesta Sarkis, un altre sirià armeni que viu a Erevan. «És molt trist, perquè abans de la guerra jo tenia amics a tot arreu. Mai ningú em preguntava si era sunnita, cristià o qualsevol altra cosa. Ara és impossible no fer-ho». No m’agrada dir aquestes coses, però ara no podria tenir cap amic musulmà. Els tinc por», diu Sarkis, que sap que el que diu no és correcte però que és el que sent. Això és el que ha creat la guerra: la por de l’altre, ja sigui armeni, àzeri o sirià. Tots, al final, som fills de les nostres circumstàncies.