Trump es posa al capdavant de la fallida ofensiva natalista de la dreta mundial

La voluntat de Donald Trump de posar cap per avall l’ordre mundial en el seu segon mandat no només s’expressa mitjançant accions comercials com la política aranzelària. El president dels Estats Units té, a més, prioritats doctrinàries que no amaga i que, tot i que de moment la majoria no han passat del món de les idees al dels decrets governamentals, anuncien també la seva voluntat de provocar una transformació social profunda.

En pocs àmbits de la seva agenda política, neoliberal en unes coses i ultraconservadora en d’altres, es veu més clara aquesta possibilitat que en el seu enfocament demogràfic. Que es basa en el nativisme, que no és el mateix que el foment de la natalitat. El nativisme consisteix a privilegiar els interessos dels ciutadans considerats ‘natius’ dels EUA, que no són, com podria pensar-se des d’un punt de vista purament teòric, els indígenes nord-americans, sinó els descendents dels colons blancs europeus. Sota aquesta premissa, que acompanya una evident animadversió cap a la immigració, Trump i els seus col·laboradors adverteixen des d’abans de guanyar les eleccions que un dels seus principals objectius serà fer créixer el nombre de nens per dona.

«Soc el president de la fertilitat»

«Vull un baby-boom», repetia Trump en l’última campanya electoral, durant la qual també va llançar missatges en què es va proclamar ‘pare de la fecundació in vitro’. «Soc el president de la fertilitat», va dir el març del 2025, ja investit. La intenció és clara: situar el foment de la natalitat com una prioritat econòmica, amb la idea que la caiguda de la taxa de fills per dona redueix la força laboral futura i, per tant, el benestar futur del país. Un dels principals lloctinents de Trump, el magnat Elon Musk, ja fa temps que ha començat la guerra pel seu compte: és pare d’almenys 14 fills, i, segons el ‘Wall Street Journal’, ha expressat el seu desig d’engendrar una «legió de nadons».

Les mesures que estan en estudi passen, per exemple, per donar un xec per cada naixement –el vicepresident JD Vance ha parlat que podrien pagar-se fins a 5.000 dòlars, i el mes passat el mateix Trump va dir que aquesta era una «bona idea»– o per crear guardons com la «medalla nacional de maternitat» per a dones amb sis fills o més, com proposen entre altres la influent organització Prona. Cap d’aquestes iniciatives són originals; el reconeixement a la fertilitat extrema té arrels en règims en teoria tan oposats ideològicament com l’Alemanya nazi o l’Espanya franquista i la Unió Soviètica de Stalin. I tampoc entre la dreta contemporània és nova l’obsessió per la natalitat. A Europa, líders com l’hongarès Viktor Orbán –amb mesures com eximir de per vida del pagament d’IRPF a les famílies amb quatre o més fills– o la italiana Giorgia Meloni han intentat fer créixer el nombre de naixements fins arribar a l’anomenada taxa de reemplaçament, de 2,1 fills per dona.

“Aquestes fórmules són molt antigues i mai van ser eficients, no han funcionat mai”, diu Julio Pérez Díaz, demògraf del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). “A Espanya tenim una llarga experiència: Franco ja les va posar en pràctica. L’intent de fomentar la natalitat està molt lligat a la ultradreta, tot i que Stalin també va fer aquestes coses. Sembla que l’experiència històrica no serveixi de res: Orbán es proclama líder mundial del natalisme, però lidera Hongria des del 2010 i no ha fet més que perdre població. El foment de la natalitat forma part d’un ‘pack’ xenòfob i racista, i em sorprèn que això es pugui donar als EUA, quan és un país fet d’immigració», afegeix Pérez Díaz.

Immigració i col·lapse demogràfic

Trump recull el testimoni dels qui, des d’un punt de vista conservador, estan preocupats al seu país per la caiguda del nombre de naixements fins als 1,6 per dona i, alhora, reneguen de la immigració com a fórmula per al sosteniment poblacional. «La immigració no és una solució adequada per al col·lapse demogràfic perquè, entre altres raons, extreure capital humà d’altres països accelera el seu progrés cap al col·lapse demogràfic i perquè els immigrants també envelleixen i, per tant, contribueixen al nombre de residents dependents que un país haurà de suportar en última instància», argumenta en conversa per correu electrònic amb EL PERIÓDICO Simone Collins. Aquesta activista conservadora –l’organització, Pronatalist, presumeix d’estar en contacte amb la Casa Blanca per al disseny de plans en l’àmbit demogràfic– té un enfocament economicista de la situació: «Les polítiques dissenyades per augmentar o almenys estabilitzar les taxes de fertilitat dels països els donen un temps essencial per redissenyar els seus sistemes perquè funcionin amb poblacions estables o en declivi. Com més ràpid col·lapsin les taxes de fertilitat, abans impactarà el col·lapse demogràfic, i patiran moltes persones».

Però la majoria d’experts consultats no creu que la preocupació de la nova dreta per la natalitat sigui sincera. La politòloga argentina Antonella Marty acaba de publicar ‘La nueva derecha’(Deusto), un assaig furiós contra l’«amenaça a la democràcia» que segons la seva opinió suposen líders populistes com Trump, Orbán, Meloni, Javier Milei o Nayib Bukele, entre d’altres. En diversos capítols aborda l’obsessió natalista de la nova dreta, que compara amb la distopia que Margaret Atwood va imaginar a ‘El conte de la serventa’.

“La nova dreta no està preocupada per la natalitat en general, sinó per la natalitat de ‘persones puntuals’, és a dir, dels qui consideren part d’una nació ‘pura’, blanca, cristiana, heterosexual i heteronormativa”, afirma Marty. «La narrativa de la ‘crisi demogràfica’ els serveix com a excusa per justificar polítiques excloents i alimentar el temor del reemplaçament per part dels qui no consideren legítims, per això la nova dreta se sustenti sempre en teories conspiradores. No volen més naixements, volen menys immigrants», assegura a aquest diari.

Simone Collins, l’organització del qual nega les acusacions que se l’han fet de promoure pràctiques eugenèsiques en la recerca de la perpetuació de les elits, sí que afirma que recolzen «la sobirania cultural i la llibertat reproductiva». Això significa, en les seves pròpies paraules, que estan «a favor d’intervencions tecnològiques avançades que puguin contribuir a [crear] humans més forts, ràpids, saludables, intel·ligents, amables». Però afegeix: «També respectem el dret d’altres a mantenir enfocaments més tradicionals o diferents per a la millora intergeneracional».

Un altre expert, Santiago Pérez Camarero, director de l’Institut Max Weber i autor de la tesi ‘Polítiques de foment i promoció de la natalitat a la UE’, titlla de «grotesques» algunes de les idees que estudia Trump, com la d’atorgar una medalla a les mares amb més de sis fills. «Em sembla ridícul, el nostre problema no és arribar a sis o set fills per dona, és arribar a dos. Està totalment fora de context, i a més és inútil», assegura. Marty critica, a més, que posin el focus sobre la dona per instar-la a comportar-se d’una determinada manera: «Són mesures simbòliques que no busquen millorar les condicions de vida ni garantir drets, sinó reforçar una visió regressiva del rol de la dona. Es glorifica un model de maternitat conservador, on la dona ‘bona’ és la que sacrifica la seva vida per la pàtria i la seva família. És una política de fertilitat ideologitzada, no una mesura de benestar».

La taxa de natalitat a l’Iraq

Pérez Díaz també relaciona aquestes propostes amb les preocupacions de la nova onada conservadora. «Em sonen a Vox. A Putin. A l’extrema dreta francesa. Orbán fa el mateix. I no funciona enlloc, és pura retòrica. L’Espanya de postguerra és un exemple excel·lent: fins als 60 no va remuntar la població. Un altre exemple més recent: un dels descensos més accentuats de la taxa de natalitat que hi ha hagut en un país ho ha experimentat l’Iraq. Malgrat que la ultradreta atribueix aquestes caigudes a coses com l’avortament [que allà no té incidència], la taxa de l’Iraq va caure des dels set fills per dona a finals del segle XX a menys de dos fills en menys de 15 anys. Bàsicament perquè les nenes a l’Iraq ara van a la universitat, i el moment en què tenen fills es retarda». Com a tot arreu, afegeix.

Segons els estudis demogràfics, remarca Pérez Díaz, Hongria és el millor exemple que, «per molt xec nadó o molta medalla», es pot «avançar el calendari» per tenir fills, però no es pot augmentar el nombre de fills que vol tenir una dona. «Menteixen com a bonics. Algunes mesures poden fer que tinguis els fills abans, i això produeix momentàniament la il·lusió que creix el nombre de fills», afirma. I afegeix: «L’any 1900, l’esperança de vida a Espanya era de 34 anys. Avui està per sobre dels 83. Al món, la població va passar al segle XX de 1.000 milions de persones a 6.000 milions. Aquests natalistes associen això, que és un progrés espectacular, a la decadència. Sembla que tot són amenaces».

Batalla cultural

Notícies relacionades

Europa repensa la seva estratègia per a un Sahel amb rècords de violència i un inesperat xoc diplomàtic amb Algèria

Dos morts i 20 ferits al xocar un barco escola de l’Armada mexicana amb el pont de Brooklyn de Nova York

Marty està d’acord que tot forma part d’una estratègia que busca mantenir una “narrativa” en la qual la nova dreta s’ofereix com a remei per salvar una identitat nacional presumptament en perill: «Necessiten una suposada crisi per continuar entaulant la seva batalla cultural. El que està en joc no és només una política de natalitat, és una reacció davant l’emancipació de les dones, davant el seu dret a viure fora del control de l’Estat, la religió o la família tradicional».

La setmana passada,‘The New York Times’recordava que Orbán deia el 2019 que la immigració no és una solució al dèficit demogràfic. «Necessitem nens hongaresos. Per a nosaltres, la immigració significa rendició», afirmava el primer ministre hongarès. Ara que la Casa Blanca està “escoltant un cor d'idees les últimes setmanes per persuadir els nord-americans de casar-se i tenir més fills”, potser estaria bé que recordés que, encara que Hongria dedica més del 5% del seu PIB a polítiques familiars, la taxa de fills per cada dona hongaresa ha baixat des dels 1,55 de 2, fins als 1,36 actuals, la xifra més baixa en una dècada.