Néstor Arce, reporter nicaragüenc refugiat: «Exercir el periodisme al meu país és il·legal»

-¿Per què no va poder viatjar a Espanya a recollir el premi?

-Al meu país passen coses que estan entre el realisme màgic i el cinisme. Una és que no pots rebre un guardó internacional sense que el Govern t’autoritzi a acceptar-lo. Com sona. Quan em van donar l’Ortega i Gasset, vaig sol·licitar la renovació del passaport per viatjar a Espanya a recollir-lo, però em van anar donant allargues fins que un dia em va trucar una font que tinc a Emigració i em va dir: no et donaran el passaport, estàs en perill i el millor que pots fer per la teva seguretat és anar-te’n del país. Estàs marcat i van contra tu’.

-¿Què va fer?

-La matinada següent a rebre aquella trucada vaig travessar a peu la frontera entre Nicaragua i Costa Rica amb una motxilla a l’esquena i res més. No soc el primer. Aquest mateix recorregut l’han fet desenes de periodistes nicaragüencs els últims temps.

-¿De què se l’acusa?

-D’exercir el periodisme, que s’ha convertit en una professió il·legal al meu país. Li semblarà increïble, però aquesta entrevista que estem mantenint en aquesta cafeteria no podríem dur-la a terme en un lloc públic de Managua perquè a la taula del costat podrien estar escoltant i, si algú ens identifica com a periodistes, a la sortida ens estaria esperant una patrulla de la policia per detenir-nos.

-¿Perdoni?

-Celebrar un simple acte cultural, com podria ser una tertúlia literària, és prou motiu perquè la policia hi aparegui i faci detencions al·legant que allà s’està conspirant contra el Govern. A Nicaragua ens movem en aquest nivell de control social i violació dels drets humans i de la llibertat d’informació. Som l’únic país d’Amèrica que no té diaris als quioscos. Cap. L’últim que quedava, La Prensa, el va tancar Ortega l’agost del 2021 després d’empresonar-ne el gerent i enviar a l’exili la redacció.

-¿La repressió es palpa al carrer?

-En el dia a dia, no. Nicaragua és un país funcional on pots moure’t lliurement, contractar qualsevol servei i a les botigues hi trobes de tot. Només hi ha una condició per no tenir problemes: no diguis res contra el Govern. Si ho fas, tens dues opcions: anar-te’n del país o exposar-te que et detinguin. Una vegada a comissaria, et poden acusar de qualsevol cosa: narcotraficant, violador, propagador de notícies falses, conspirador... L’altre dia van capturar un periodista esportiu per opinar a les xarxes socials.

-¿Internet continua funcionant?

-Ortega no tanca la xarxa perquè tècnicament és molt costós i, a més, perdria un dels seus canals favorits per difondre la seva narrativa: que governen per als pobres, que lluiten contra l’imperi ianqui i les ingerències estrangeres, que defensen el poble digne i valent...

-¿Aquest discurs el compra la gent?

-Segons tots els estudis, al sandinisme només li dona suport avui el 25% de la població, però el règim se sent fort perquè té una gran estructura de confidents als barris que actuen com a comissaris polítics i detecten qualsevol moviment dissident que es produeixi. Ortega ha construït una xarxa que el manté en el poder a través de xantatges, amenaces i favors. Després de les protestes del 2018, que van acabar amb 350 persones mortes en mans de la policia, la gent té por.

-Descriu situacions que recorden l’antiga l’RDA.

-En realitat, el meu país està entre Corea del Nord i Cuba. El règim de l’Havana no reprimeix la població amb l’acarnissament amb què ho fa Daniel Ortega.

-Tanmateix, sobre el paper continua sent una democràcia.

-Però les eleccions són un frau de llei. Les últimes van ser el 6 de novembre i el Front Sandinista es va adjudicar 153 alcaldies de 153 possibles. No hi va haver recompte de vots ni observadors internacionals. ¿Vostè anomenaria ‘democràcia’ un règim en què no hi ha separació de poders, l’oposició és a la presó o a l’exili, el Tribunal Suprem el controla el Govern, el director de la policia és consogre del president Ortega, la vicepresidenta és la seva dona i els seus vuit fills dirigeixen els principals canals de televisió?

-¿Com explica que hagi acabat així algú que es va alçar en els anys vuitanta contra la dictadura de la família Somoza?

-Per a la meva generació, aquell procés revolucionari és una cosa que hem heretat, però del qual no formem part. Al seu dia devia ser bo per al país, però aquells ideals van quedar sepultats pels interessos d’una família que només vol poder, diners i continuar dirigint Nicaragua com si fos la seva finca. Hi ha qui pensa que era el pla inicial d’Ortega i que no va poder portar-lo a la pràctica fins que va tornar al poder el 2007. No ho sé. Només sé que ell i la seva dona, Rosario Murillo, viuen avui embriagats de poder i estan disposats a qualsevol cosa per mantenir-lo.

-¿Amb quins suports compten?

-Fora de Nicaragua, només Cuba i Veneçuela el defensen. L’esquerra democràtica llatinoamericana no vol saber d’ell. Lula no el va anomenar a la seva campanya, Petro va intentar negociar amb ell l’alliberament de polítics presos i en va sortir escaldat, i Boris ha denunciat l’estafa de les últimes eleccions municipals nicaragüenques. Sé que per a molta gent el sandinisme té l’aura revolucionària del passat, però el règim aplica avui mesures pròpies del capitalisme més extrem. Definir Ortega com un líder d’esquerres és una broma.

-¿Quina solució entreveu a la situació que travessa el seu país?

-El problema és que no hi ha alternatives i l’única que s’ofereix prové de l’extrema dreta. El clima polític s’ha polaritzat molt al meu país i als nicaragüencs ens obliguen a elegir entre Ortega i un discurs hereu de Trump, Bolsonaro i Bukele que fa bastanta por, perquè seria substituir una dictadura per una altra.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

-¿S’atreveix a fer un pronòstic sobre el futur del règim sandinista?

-Em temo que això només ho pot solucionar la biologia. Ortega acaba de complir 77 anys. No són pocs, però si mor, el poder l’heretaria la seva dona, segons ordena la Constitució que ell va imposar. Tinc assumit que la meva tornada a casa va per llarg.