«No deixeu que els nens d’Ucraïna vegin la guerra»

L’escena és d’una intensitat aclaparadora, febril en molts instants d’emoció. La feligresia sent el relat bíblic de la lluita entre David i Goliat, especialment elegit per al moment, mentre uns preciosos nens es mouen pel saló aliens a l’enorme tribulació de la seva gent gran. Els parents homes dels quals han vingut al saló han rebut de matinada l’ordre d’incorporar-se a una base militar. Tota la concurrència té família i amics en el que ja és un país en guerra.

Tres noies i dos nois –la solista entre llàgrimes– interpreten amb guitarra, piano i caixó el «Boje Ukraina bereyé» (Déu protegeixi Ucraïna), que parla de pau, de jardins i flors. Dels nens parlarà després Yaroslav amb aquest diari. Dels nens en perill, que preocupen aquest predicador de 46 anys, que es guanya la vida com a sastre a la perifèria: «La guerra és molt dura per a ells, es quedarà als seus caps, no la podran oblidar en la seva vida; cal ajudar-los», suplica.

Pont aeri

Pont aeriUna cadena solidària uneix ja baules per apartar els menors de l’infern en el qual s’han convertit les províncies del Donbass i tot Ucraïna. Espanyols i immigrants ucraïnesos ja busquen col·locació per portar petits refugiats, tot i que sigui una temporada de vacances.

Els primers sis nens de famílies de Donetsk i Lugansk han arribat a Espanya, quatre a Madrid i dues a Barcelona, la setmana passada, en l’inici d’aquesta discreta acció, expliquen representants de diverses entitats de la colònia ucraïnesa.

L’advocat Luis Carlos Cano ha propiciat el refugi d’una nena de 9 anys. L’envien els seus pares des de la zona ja bombardejada de Donetsk a la casa de la seva àvia a Madrid. «El vincle familiar és una condició», explica Cano. «No necessiten visat, però de moment només es poden portar nens previ consentiment parental i perquè siguin amb altres familiars aquí».

També s’ha posat en marxa un grup de membres del Col·legi d’Advocats de Madrid. I malgrat la seva discreta arrencada, «ja arriben infinitat de sol·licituds d’ajuda», explica Cano.

«La idea és no deixar que vegin la guerra», explica, i alhora demana, Iván Kuros, amo d’una pime de construcció a la Petita Ucraïna en què s’ha convertit la conurbació entorn de la carretera de Barcelona. El paleta Kuros dirigeix els dissabtes l’escola Nove Pokolinnya (Nova Generació) en un local que li ha cedit l’Institut Cervantes. Diu que no només està rebent moltes peticions, «també moltes ofertes d’espanyols per donar acollida als nens».

En un moment de descans de la seva feina, assegut en una fita de la carretera de Camarma de Esteruelas, al costat d’Alcalá de Henares, relata que al seu cosí de 32 anys l’acaben de mobilitzar per a l’Exèrcit. «La guerra deixa mals sentiments al cap. Això no ha de passar-li als nens», sentencia. A l’associació que presideix li han posat un nom trist i eloqüent: Diàspora.

La lleixa dels dolços

La lleixa dels dolçosSobre què és la guerra saben més del que voldrien a casa de Kateryna K. El seu marit, Maksym, la va viure terriblement a prop quan el van mobilitzar per als combats del 2014 al Donbass, sent un noi. Una part del seu servei el va haver d’exercir en un esquadró de recollida de soldats morts.

Kateryna K. regenta al costat de l’estació d’Atocha una botiga de queviures, Ucranmarket, plena de rètols en ciríl·lic, ampolles de vodka, formatges, embotits i txutxes. En una prestatgeria del fons conviuen els bombons russos de crema de llet amb les xocolatines ucraïneses d’ametlla. És el lineal dels solodoschi, els dolços, junts uns amb altres a les seves bossetes de plàstic a 1,95 la mitja dotzena.

Al comerç no es permeten discussions entre russos i ucraïnesos. «Això no és una ambaixada ni un parlament: és només una botiga», explica Maryna, la seva mare. Si algú parla en rus, se li contesta en rus; si en ucraïnès, en ucraïnès. «És com el castellà i el català», expliquen.

Però la Kateryna és ucraïnesa, i té els avis allà. «El primer que fan a l’aixecar-se és posar la tele, i mirar qui ha mort, perquè cada dia hi ha morts. Vivim pendents del telèfon», relata nerviosa.

Cigrons i drons per al front

Cigrons i drons per al frontUna comunitat de 115.186 immigrants viu en carn viva els esdeveniments d’Ucraïna, reescalfats per les televisions que veuen als seus ordinadors, les seves cases, els seus mòbils. «Carrego el telèfon dues vegades al dia. Parlo molt amb el meu pare», relata l’Iván, regentador d’un bar de menús per a obrers a la rotonda de Camarma. I més ara, perquè al seu pare, malgrat tenir 53 anys, li ha arribat un avís de mobilització amb el nom d’una base a prop de Chernivtsi.

L’Iván té 29 anys, i en fa 13 que viu a Espanya. La seva mare va ser cuinera de Zinedine Zidane, però ell és de l’Atlètic de Madrid per més que conegués el crac. Dels 13 anys que fa que és en aquest país, vuit els ha passat veient arribar refugiats a poc a poc, «del Donbass, de Donetsk... venen amb els seus nens per no estar en la guerra. Alguns allà troben a faltar la Unió Soviètica, el comunisme, el val de menjar... ¿Saps que molts pobles russos no tenen gas i van demanant llenya? ¡Això en el major país exportador de gas!», clama movent el cap

Les referències històriques que maneja aquest hoteler en la seva educació escolar i sentimental són tristes de puro tràgiques. El Golodomor, per exemple, la letal fam que van viure els ucraïnesos en temps de Stalin. D’aquella època negra recorda el relat d’una tia àvia: «Va arribar al nostre poble un home del Donbass. Venia molt famolenc. Li van donar un tros de pa, el va devorar i va caure a terra mort».

Notícies relacionades

Guerra Rússia-Ucraïna: última hora en directe

Putin, l’estalinista postmodern

L’Iván se n’ha d’anar. Està lligat amb els menús, i quan acabi col·laborarà en un enviament d’ajuda als soldats ucraïnesos amb el que van entregant els immigrants que viuen a Espanya: macarrons, cigrons, botes, drons...

«Cal organitzar»-se, diu Iuri Chopik, mediador social, enginyer, d’uns cinquanta anys desolat pel seu país. La seva dona li ha brodat el trident de l’escut ucraïnès en la mascareta. Amb altres compatriotes es planta davant la blanca façana de l’ambaixada de Rússia, adornada amb un retrat del cosmonauta Iuri Gagarin, treu d’un farcell la seva bandera groga i blava, cartells acusant Vladímir Putin de genocida, i es posa a protestar. Potser el poble rus s’oposi a la guerra, o potser no: «Ja no hi ha poble rus –pensa–, sinó zombis segrestats per la propaganda i la por de la dictadura... Algun dia a Putin el jutjarà un tribunal internacional per crims de guerra».