Gibert Jeune, el declivi d’una institució cultural parisenca

«¡Amb la desaparició de Gibert Jeune, una part de nosaltres mateixos desapareix!», escriu el professor d’Història Eric Anceu, en una tribuna publicada per Le Figaro. Per a aquest professor de la Sorbona i client fidel de la insígnia groga, la clausura de les llibreries és un símbol de la «decadència de la capital» i de la «desaparició progressiva de l’‘excepció cultural francesa’». 

«¡Potser és una anàlisi una mica exagerada!», clama Mathias, dissenyador de còmics i client habitual, mentre examina diverses novel·les policíaques al sol del migdia. «És veritat que Gibert Jeune forma part del paisatge parisenc des de fa anys, la ciutat va veure créixer la llibreria, una, dues, tres... París va presenciar la seva expansió, el seu èxit..., i ara toca la contracció, així funciona el mercat», explica mirant de treure ferro a l’assumpte sense poder amagar una certa melancolia.

Una aventura familiar

Una aventura familiarGibert Jeune és la història d’una aventura familiar. El 1886, Joseph Gibert, un professor de Lletres Clàssiques de Saint-Étienne, a prop de Lió, va decidir temptar la seva sort a la capital francesa. Primer va obrir quatre parades a les vores del Sena exercint de ‘bouquiniste’; dos anys més tard, fent prova d’una avidesa excepcional, va inaugurar la seva primera llibreria en el número 23 del moll de Saint-Michel. ¿La seva estratègia? Especialitzar-se en la venda de llibres escolars quan Jules Ferry, ministre d’Instrucció Pública, va decretar públic, gratuït i obligatori l’ensenyament primari.

Després de la seva mort, el 1915, el prolífic negoci va anar a parar a les mans dels seus dos fills. El 1929, tots dos van decidir escindir les seves parts i crear dues marques: Gibert Jeune i Gibert Joseph. Des d’aleshores, les dues llibreries es van multiplicar a París, però també en altres metròpolis franceses, imposant-se gràcies al seu original model comercial: infinites prestatgeries atapeïdes de llibres nous, però també d’ocasió, oferint a més la possibilitat als clients de revendre els seus exemplars.

Acomiadaments massius

Acomiadaments massiusPerò els anys de glòria van arribar al seu final el 2017, almenys per a Gibert Jeune. L’empresa va ser adquirida pel seu principal competidor, Gibert Joseph, en el marc d’una liquidació judicial. La família es va tornar a reunir 88 anys després del divorci, però, des d’aleshores, el negoci no ha aixecat cap. El desenllaç és amarg, l’empresa abaixarà les persianes de quatre de les històriques llibreries. Els seus llibres seran redistribuïts a les botigues encara obertes i el seu perspicaç sistema de llibres d’ocasió continuarà existint. «Almenys no estem davant l’extinció de l’empresa», insisteix Mathias, «tot i que no crec que això consoli els treballadors». En efecte, prop de 70 persones es quedaran sense feina en les pròximes setmanes.

Notícies relacionades

La vídua de Charlie Kirk promet continuar amb el seu llegat després del seu assassinat: «No tenen idea del que acaben de desencadenar al país i al món»

Espanyols a la fira de defensa d’Ucraïna

«Personalment, com més aviat s’acabi això millor. Portem mesos sense saber què passarà, l’edifici va ser venut al juny [el número 5 de la cèntrica plaça], sabem que tancarem, però això es va allargant... I jo no tinc res a vendre», explica resignat un jove llibreter mentre assenyala les prestatgeries buides. Sota les etiquetes «cine», «teatre» o «fotografia», les lleixes, abans atapeïdes per a satisfacció dels seus assidus, tot just compten amb una dotzena d’exemplars. «Encara hi ha qui s’acosta aquests dies per pura nostàlgia», resumeix amb un sospir.

Després del tancament, els nostàlgics podran donar-se cita a les llibreries ubicades al número 27 i 23 del moll de Saint-Michel, a dos passos de la catedral de Notre-Dame. Una alternativa que no convenç gaires persones: «¡Ja no hi ha cap raó per anar a París!», escriu un finlandès a les xarxes socials. Com aquest, centenars de missatges inunden internet. «El Barri Llatí sense Gibert Jeune ja no serà el Barri Llatí». «Una tragèdia». «Un drama per a la cultura». Ironia del destí, internet i les noves formes de consum a través de les plataformes digitals han tingut un paper essencial en el declivi de la institució parisenca.