Stalingrad, el barri parisenc víctima del crac

«Vivim un infern», resumeix una resident del barri, situat al nord-est de la capital. «He hagut d’explicar al meu fill de cinc anys què és la droga i les seves conseqüències [...] Impossible evitar el tema quan cada matí de camí a l’escola ensopegues amb més de 50 toxicòmans, alguns exaltats per l’última dosi i d’altres, en plena síndrome d’abstinència», lamenta.

La circulació de droga i el seu consum no és res nou al barri parisenc, especialment als voltants de l’estació de metro Stalingrad. «La problemàtica existeix des de fa 30 anys. No obstant, s’ha anat degradant a poc a poc», explica la Patrícia, membre del veïnat des de fa més de quatre dècades i cofundadora de la iniciativa Collectif19, destinada a recopilar els testimonis dels veïns i denunciar la inacció política.

«El turó del crac»

«El turó del crac»La degradació sembla que té entre els seus orígens una data clau: el 27 de juny del 2018. En aquell temps, la Porte de la Chapelle, al nord de la capital, s’havia convertit en un campament clandestí de venda i consum d’estupefaents. Batejat com «el turó del crac», es va alçar com un punt de trobada ineludible per a drogodependents, on cohabitaven més d’un centenar. «El 2018 la prefectura va tancar al ‘turó’ [...] Lluny de solucionar el problema, el va dispersar pels barris limítrofs, entre els quals, el nostre», explica la Patrícia.

Tancat el campament i sense una assistència medicosocial capaç d’auxiliar els consumidors, la mendicitat i la droga van anar imposant-se a poc a poc als carrers del districte XIX. La nit del 10 de setembre del 2018, la vora del canal de Loire, al cor del districte parisenc, es va convertir en l’escenari d’una tragèdia que molts veïns veien venir: un home de 31 anys va apunyalar set vianants. Les autoritats van privilegiar la hipòtesi d’una tragèdia lligada a problemes psicològics provocats pel consum d’estupefaents.

«Una hora abans, vam veure l’individu en qüestió passejant-se pel canal, amenaçava de tallar-se els genitals [...], ja sabem com va acabar l’assumpte», lamenta indignat el Marc, amo d’un restaurant situat en ple canal. «Podria ser un dels barris més idíl·lics de París, tenim l’estany més gran de la capital i els millors espais verds, però les autoritats han deixat que la situació es podreixi», denuncia.

Pel Marc, el problema té conseqüències tangibles: l’augment de la violència es tradueix en una pèrdua d’entre el 20% i el 30% de la seva xifra de negocis l’últim any. «Hem contractat una persona que es dedica únicament a evitar que els fumadors de crac s’acostin a la terrassa per pidolar, molts d’ells, sota l’efecte de la droga, agredeixen els clients, agafen menjar dels seus plats [...] ¡Una vegada es van emportar un filet acabat de servir! Evidentment, cada dia perdem part de la nostra clientela», relata fastiguejat. La clientela no torna, però tampoc alguns empleats: «Des de començament d’any, vint cambrers i cambreres han dimitit... ¡És inevitable!... Cada nit, de camí al metro després de l’últim servei, vivien algun tipus d’agressió».

Molts fumadors de crac, sota l’efecte de la droga, agredeixen els clients, agafen menjar dels seus plats. ¡Una vegada es van emportar un filet acabat de servir!, denuncia el Marc, un veí.

La violència és ara part del dia a dia del veïnat. «El punt d’inflexió va ser el confinament –relata Stalincrack, nom d’un usuari de Twitter, rere el qual apareix un resident del barri. Centenars de toxicòmans –entre 200 i 300– es van veure abandonats per les associacions i centres d’assistència, que van tancar les seves portes, i des del primer dia els carrers es van convertir en casa seva». Els veïns insisteixen, es tracta d’un problema social, de dones i homes malalts que necessiten assistència específica i urgent.

Un problema social

Un problema social«Cada dia per sortir de casa hem d’evitar consumidors i traficants [...] Algunes vegades els trobem dins del replà. Les persones que viuen a les plantes baixes no poden obrir les finestres. Vivim envoltats de robatoris i agressions, també, d’amenaces... «Som a casa nostra», ens increpen sovint els venedors de droga. Donada la impunitat que els envolta, no és d’estranyar», continua Stalincrack, que, amb l’objectiu de denunciar la degradació del barri, treballa actualment en un documental sobre la problemàtica.

Les baralles a altes hores de la matinada, la prostitució, els robatoris, són conseqüències visibles d’una addicció. «La policia intervé, però no és la solució, no es tracta d’un problema de delinqüència, la delinqüència és un efecte secundari, l’alcaldia del districte hauria d’assumir la seva responsabilitat i crear les estructures necessàries per assistir els consumidors de crac», continua dient el resident.

A #Stalingrad les femmes à la rue sont les plus vulnérables au déchaînement de violence de leurs comparses hommes, au petit matin, sous l'effet du manque, on assiste à des scènes d'une violence inouïe. La @prefpolice doit absolument renforcer son dispositif, c'est de pire en pire pic.twitter.com/JsJxU1UR1y

— Au cœur de l'enfer à #Stalingrad (@infernal_stalin) 23 de septiembre de 2020

Al centre de totes les mirades, apareix el ‘pla Crac’ de París, dotat de 9 milions d’euros i destinat a resoldre la problemàtica al nord-est de la capital, on es comptabilitzen prop de 5.000 fumadors de crac. Acompanyar els usuaris per reduir els riscos i promoure vies d’atenció, reforçar la capacitat d’allotjament i descans, i intervenir en l’espai públic tant per assistir els usuaris com els habitants, són tres dels objectius del pla. Adoptat el 2019, amb tres milions de pressupost anuals, s’hauria d’acabar el 2021.

Mobilització local 

Mobilització local «No sabem res del pla, no hi ha visibilitat ni comunicació sobre les mesures que han sigut adoptades [...] Molts veïns estan traumatitzats, també els nens del barri, però no hi ha cap tipus de recolzament psicològic a la nostra disposició», denuncia una veïna, que ha traduït la seva indignació en la organització d’un grup local d’activistes.

Ignorats per les autoritats locals, una quadrilla de veïns enganxa diàriament etiquetes amb frases com «Stalin-crac» o «zona de deal», als espais més candents, per recuperar el seu barri. «No es tracta d’estigmatitzar els drogodependents, sinó d’exigir la intervenció de les autoritats pertinents per sufocar la situació», insisteix.

I mentre les autoritats locals continuen desentenent-se del problema –contactades en el marc d’aquest reportatge no van respondre a les nostres preguntes–, el barri s’esllangueix. «Molts apartaments han quedat buits, molts veïns han llançat la tovallola... El nostre dia a dia és insuportable», conclou Stalincrack.

A mitja tarda d’un dia qualsevol, és impossible ignorar la problemàtica, homes i dones erren pel barri XIX amb la mirada perduda, presos de la seva dependència, esclaus del crac. «I això no és res –explica un resident–. A la nit, això sembla un veritable camp de batalla».