L'Hospitalet

Hospitalet

Entre tots

Els inquilins de la Gran Barcelona resisteixen: «El lloguer és abusiu, però no ens en anem»

Els inquilins de la Gran Barcelona resisteixen: «El lloguer és abusiu, però no ens en anem»
  • Lectors d’EL PERIÓDICO expliquen les seves dificultats en primera persona com arrendataris a les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona

  • CONTEXT | Aquest és el mapa de com s’ha incrementat el preu del lloguer del 2017 al 2022 en els municipis de la conurbació barcelonina

7
Es llegeix en minuts
Luis Benavides
Luis Benavides

Periodista

ver +

¿És realment Barcelona accessible per als barcelonins o és inaccessible i per això s’està optant per viure als afores? Amb aquesta pregunta arrencava una carta enviada per Alba Ruger a Entre Tots, la secció de Participació de d’EL PERIÓDICO.

Aquesta jove de 36 anys explicava en primera persona el sobreesforç econòmic que realitza amb la seva parella per poder viure a la capital catalana: en els últims vuit anys han vist com el seu lloguer s’ha incrementat en un 65%. 

Quan la propietària del pis els va comunicar una nova pujada (la tercera), aquesta parella, tots dos amb feines qualificades i formació superior, es va plantar. No pensaven continuar participant del que consideraven una tirànica escalada de preus. Sortir de la ciutat a la recerca d’una vivenda a un preu molt més raonable entrava per primera vegada en els seus plans.

«Nosaltres marxem de la nostra llar, una decisió que no li va asseure gaire bé al segon nadó, que arribarà en un mes...», escrivia Ruger a l’agost. Finalment, expliquen a aquest diari, mesos després, que van arribar a un acord amb la persona que els llogava el pis: van aconseguir «una pròrroga de mesos» mentre acaben de rematar la compra d’una vivenda a la mateixa zona. 

«Estàvem pagant 1.200 euros de lloguer a les Corts i pagarem el mateix d’hipoteca, tot i que, al tenir-la de tipus fix, no dependrem de la voluntat del propietari, de la seva comprensió, que això sempre genera incertesa», explica Ruger, que ja ha tingut el nadó que esperava i a Barcelona, com realment volia. Parla de «final feliç» perquè, tot i que van estar a punt de marxar lluny, van esforçar-se per quedar-se a prop de la família i dels seus llocs de treball. 

La compra del pis en el cas d’aquesta família va ser una barreja de «necessitat i oportunitat», remarca la lectora, molt crítica amb la falta d’un control efectiu per part de les administracions competents, que permeten «lloguers abusius». Precisament, la llei catalana que limitava els lloguers, anul·lada en part pel Tribunal Constitucional, va permetre a una altra lectora accedir a un pis per 960 euros al mes. Va ser al febrer del 2022.

«Ens vam beneficiar d’aquesta llei abans que la tombessin, perquè demanaven uns 1.200 euros», explica Miriam Sivianes, de 31 anys, que va enviar diverses cartes a la secció Entre Tots. Una anava dirigida principalment a la classe política que executa mesures –o inacció, segons es miri– que han sumit els joves en una espiral de precarietat.

«Actualment, pagar un lloguer costa proporcionalment més; actualment, pagar una hipoteca i complir les condicions es fa molt més difícil, perquè hi ha molta menys oferta i els sols van ser explotats als 80, 90 i la primera dècada dels 2000», protestava en la carta. En una altra apuntava l’expulsió de moltes persones dels «barris on han viscut els seus familiars, amics i veïns de sempre».

Aquesta canària establerta des del 2015 al barri de Vallcarca i els Penitents de Barcelona se sent afortunada perquè va poder quedar-se a viure a la ciutat de Barcelona amb la seva parella. En el seu cercle d’amics hi ha joves que estan farts de compartir pis amb amics i desconeguts, i això si parlem dels que han pogut abandonar el niu familiar.

«He notat que ara és molt més difícil trobar un pis assequible a Barcelona. La primera vegada que vam anar a viure junts vam trigar només un mes a trobar pis, però aquesta vegada hem estat un any sencer buscant. En barris com el Coll, no fa gaire podies trobar pisos per 650 euros. Ara et demanen el doble. ¡És una bogeria!», assevera Sivianes, que es veu, en un futur no molt llunyà, en municipis de la segona i tercera corona per «guanyar en qualitat de vida». La bona connexió amb transport públic i la proximitat d’àrees verdes seran, arribat el moment, condicions indispensables, assegura.

«La intranquil·litat sempre és present»

Isabel Franco, de 54 anys, també ha compartit amb la resta de membres de la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO el seu «patiment» com a inquilina en un pis de lloguer. Anhelava certa estabilitat després d’anys vivint en un pis propietat d’un banc, esperant el burofax que li notifiqués que li cancel·laven el lloguer o que li renovaven, però amb una actualització del preu.

«Tot això ho patim els que estem de lloguer, com nòmades d’un costat a l’altre, sempre pendents de notícies com la de la limitació del preu per part de la Generalitat, que espero que arribi a ser realitat», explicava en la seva carta, datada de principis del 2020.

Aquest diari s’ha interessat per la seva situació actual i la lectora ens explica que el novembre del 2021 va comprar el pis en qüestió, situat al districte de Sant Andreu de Barcelona. Era això o buscar-ne un altre «que sempre seria pitjor i més car», perquè el banc va decidir que ja no els renovaven el lloguer.

«Érem aquí des del 2013 i ens volíem quedar. Al fer números amb el banc ens quedava una hipoteca de 700 euros, que era pràcticament el que estàvem pagant. Això sí, al ser una hipoteca a tipus variable, la intranquil·litat sempre hi és present», puntualitza Franco.

«Barcelona buida de joves»

«Sou baix, lloguer alt i ajudes que no arriben». Així és la vida per a molts joves, molts d’ells «hiperformats» però amb poca experiència en el mercat laboral. Joves com Anna Grau, una lectora del diari a punt de graduar-se en Publicitat i Relacions Públiques. Fa només uns mesos que va aconseguir independitzar-se amb un parell d’amigues.

Les tres van trobar un pis adequat a les seves butxaques al costat de la Riera Blanca que pertany a l’Hospitalet de Llobregat. Però tampoc van trobar precisament una ganga. Per això a una de les seves companyes de pis l’han d’ajudar els pares i a l’altra, entre les pràctiques del màster i una feina a mitja jornada, fa malabars per arribar a final de mes. «Anem al dia; és impossible estalviar res», protesta Grau, que en la seva carta ja explicava l’odissea que suposa per a un jove pagar un lloguer sense renunciar a una mica d’oci i diversió.

«Estalviar i disfrutar de la vida ja no són compatibles. És un dilema constant en el meu dia a dia i cada vegada es fa més i més difícil en un context tan canviant, precari i impredictible», apuntava aquesta jove, que ja projecta el seu futur en l’estranger. «Després de fer l’Erasmus tinc ganes de veure més món –remarca– i crec que fora puc trobar llocs de treball del meu sector més ben pagats i amb més responsabilitat». El dia que marxi només comprarà un bitllet d’anada, postil·la.

La pujada de preus s’ha estès des del cor de Barcelona fins a l’anomenada perifèria metropolitana. I amb aquesta taca, els joves. Ho ha comprovat un professor universitari, Sergio Gómez, que en una carta enviada a la secció Entre Tots parlava d’una «Barcelona buida de joves». «Joves que, en la majoria de casos, veuen impossible tenir fills i que també veuen impossible continuar vivint a la ciutat on van néixer», asseverava aquest veí de Sant Martí, preocupat pel futur més immediat dels seus estudiants.

Notícies relacionades

«Algun estudiant m’ha comentat que ho tenen molt difícil per viure a Barcelona perquè, quan comencen, tenen sous baixos i no es poden permetre pagar sols un lloguer, de manera que acaben expulsats dels seus propis barris, sobretot si són de classe mitjana treballadora. Alguns fins i tot afirmen que no s’han arribat ni a plantejar la possibilitat d’emancipar-se, una opció que els queda molt lluny. El preu del lloguer pot arribar a suposar més del 60% de la seva nòmina quan l’adequat hauria de ser inferior al 30%», lamenta aquest docent.

I el problema és desigual en la geografia espanyola. «A Albacete, per exemple, es pot llogar un pis amb tres habitacions per 500 euros al mes –continua–, mentre que a Barcelona per aquest preu, a tot estirar, pots trobar una habitació, i cada vegada és més difícil.»