Les ‘supermodels’ dels 90 expliquen la seva història a Apple TV+: «Va ser una bogeria, érem com els Beatles»

Fins a mitjans dels 80 les models es dividien entre les que copaven les portades o les que tancaven les desfilades d’alta costura. El dissenyador nord-americà Michael Kors explica que «abans eren maniquins, que no parlaven, i la gent no en sabia el nom. Només havien de fer que tot semblés fàcil. Twiggy va ser la model més famosa a finals dels 60, i Lauren Hutton, dels 70, però totes dues eren noies de revista. Personificaven la idea del que és ser sexi que tenien els homes».

Fins que van arribar elles. Linda Evangelista (58), Cindy Crawford (57), Christy Turlington (54) i Naomi Campbell (53) van revolucionar la indústria regnant tant en el paper ‘couché’ (’Vogue’ les va convertir en deesses, en icones de la nova bellesa d’una dona poderosa i empoderada, orgullosa de la seva personalitat) com a les passarel·les (els millors dissenyadors es barallaven per tenir-les a les seves desfilades). «El seu prestigi era tan extraordinari que va permetre a totes quatre superar les marques que van exhibir», explica Apple TV+ en la presentació de la sèrie documental ‘Las supermodelos’, que s’estrena aquest 20 de setembre.

Les adolescents que entre 1983 i 1986 es van posar davant d’una càmera per primera vegada van desencadenar una cadena sísmica d’esdeveniments. No ho sabien llavors, des dels seus diferents llocs d’origen (els EUA, Canadà i el Regne Unit), però les seves vides s’unirien a Nova York, on les van fitxar les millors agències, Elite i Ford, i les van retratar llegendes com Richard Avedon, Steven Meisel, Arthur Elgort...

‘La trinitat’ i guapa d’Amèrica

En lloc de competir, les joves van travar una forta amistat, lluny com eren de casa i de les seves famílies. Guanyaven prou com pagar-se un pis i compartir-lo juntes. «Eren les meves germanes», explica Campbell, que vivia sota el mateix sostre que Evangelista i Turlington (a totes tres se les va conèixer com ‘la trinitat’, ja que van protagonitzar juntes infinitat d’editorials i portades immortals).

Linda era la «camaleònica», per la seva especial habilitat per transformar el seu aspecte i reinventar la seva imatge corporal (va arribar a lluir fins a quatre talls de cabell en un mateix any); Turlington era «la bellesa clàssica», la «model segura», el rostre Calvin Klein («els clients sabien que si em contractaven res sortiria malament», diu), i Campbell va ser la primera ‘top’ de raça negra a aparèixer a la portada de ‘Time’, a més del ‘Vogue’ francès, britànic i al número de setembre de l’edició nord-americana, el de més tirada de l’any.

Per la seva banda, Cindy aviat va ser coneguda com «la dona més guapa i més desitjada d’Amèrica», i també va ser la primera del grup a estendre la seva «marca» cap al negoci publicitari, fitxant per Revlon.

Imatges inèdites

Resulta aclaparador el material gràfic de sessions de fotos, desfilades, carreres al ‘backstage’, fotografies íntimes dels respectius àlbums familiars, de l’època d’institut o de viatges per Europa que han reunit els directors, Roger Ross Williams i Larissa Bills, així com els testimonis de primera fila, actuals i passats, que retraten els anys d’aquesta revolució que va convertir les models en estrelles comparables amb les actrius de Hollywood o les cantants que omplen estadis. La seva presència estava assegurada a les alfombres vermelles i les seves cares ho anunciaven gairebé tot, des de fragàncies Calvin Klein (Turlington) fins a refrescos de Pepsi (l’icònic anunci per a la Superbowl de Crawford).

«El públic descobrirà moltes coses a ‘Las supermodelos’. Els mateixos que ara veuen els Oscars o la Gala Met és possible que no sàpiguen que Cindy va iniciar això quan, del braç de Ricard Gere, el 1991, va portar aquell vestit vermell de Versace. Ningú s’havia vestit així als premis de l’Acadèmia. Va ser el principi de tots els vestits vermells a la ‘red carpet’. Cada una d’elles, a la seva manera, han sigut increïbles marcant tendències, i tots vivim avui amb aquestes tendències que elles van començar. Van ser innovadores, fins i tot, en com es van unir, i en com es van tornar poderoses, propietàries de la seva bellesa i el seu poder», descriu Williams.

«Va ser una bogeria, érem com els Beatles», coincideixen Cindy i Linda al documental, que es divideix en quatre capítols d’una hora cada un i que ha tornat a reunir, passada la cinquantena, les ‘tops’, que van precedir d’altres que van arribar després, com Kate Moss o Gisele Bündchen.

Les primeres ‘influencers’

Abans de l’era d’internet, «elles van ser les primeres ‘influencers’ de la moda», sentencia Donatella Versace, el germà de la qual, Giani, va ser precisament un dels propulsors del concepte.

Va ser la portada de l’edició britànica de ‘Vogue’, de gener de 1990, la que va donar el tret de sortida de l’era de les supermodels. Peter Lindbergh les va immortalitzar un any abans, joveníssimes, en texans i gairebé sense maquillatge, en un carrer de la Gran Poma. La foto de les quatre protagonistes, juntament amb la desapareguda Tatjana Patitz, va inspirar també el cantant George Michael per presentar les models al vídeo de ‘Freedom! ‘90’. Dos anys després, el dissenyador italià de la casa de la Medusa va elegir el mateix quartet per a la desfilada de moda tardor/hivern de 1991 de Versace. Va ser un dels moments més estel·lars i icònics de les seves carreres.

Avui, mares filantròpiques

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

A l’últim episodi de ‘Las supermodelos’, el més lacrimogen, tornen al set de nou per desfilar juntes al ritme del mateix himne pop. Ho fan –valgui l’espòiler– amb igual ànim i energia que llavors, tot i que ara les seves vides estan enfocades a les seves respectives maternitats, l’activisme, la filantropia i els negocis. Per exemple, Christy va fundar l’oenagé Every Mother Counts per ajudar les dones a punt de parir i els seus nadons després de patir ella mateixa una hemorràgia al donar a llum la seva filla; i Naomi està compromesa amb la fundació infantil de Nelson Mandela des de 1993 i també és promotora d’un certamen de moda a Nigèria.

Linda, la que va pronunciar la frase de la dècada («No m’aixeco del llit per menys de 10.000 dòlars»), plora i demana «perdó» per aquelles paraules que la van perseguir sempre i la van fer semblar la més superba de totes. Al capítol final se sincera i clama: «Som supermodels, no superdones». Per això, no li ha importat que la gravin a l’hospital rebent quimioteràpia (ha passat per dos càncers i dues mastectomies en cinc anys) ni ha tingut objeccions a mostrar les cicatrius que li fan més mal (va caure en una profunda depressió i es va apartar de l’escena pública després de quedar desfigurada el 2016 a causa d’un tractament estètic de reducció de greix.