La minifaldilla de Mary Quant: oda a 34 cm d’empoderament femení

Amb aquest plantejament ‘woman power’ d’empoderament femení, modernitat i alliberament arrenca ‘Quant’, el documental que Frost ha vingut a presentar aquest dijous a Barcelona, en la sessió inaugural de la sisena edició del festival de cine documental de moda Moritz Feed Dog, dins del qual l’Aribau Multicines inclourà fins diumenge projeccions sobre el Rana Plaza a Bangladesh i cintes sobre Helmut Newton, Lagerfield i l’os de Tous.

En el seu debut a l’altre costat de la càmera, Frost ofereix una mirada perspicaç amb infinitat d’imatges d’arxiu sobre la dissenyadora i pionera dona de negocis que el 1955 va obrir la seva primera ‘boutique’ (i lloc d’oci), la mítica Bazaar, a King’s Road, amb el que seria l’amor de la seva vida i el seu futur marit, Alexander Plunket Greene, com a soci. Al principi, venia peces juvenils firmades per altres dissenyadors, però aviat va començar a confeccionar-les ella mateixa gairebé de manera intuïtiva, ja que tenia poca experiència com a modista. Mary Quant va marcar l’inici de la democratització de la moda abaixant els preus dels seus dissenys.

Fora el ‘new look’; visca el ‘Chelsea look’

«No volia dissenyar per a duquesses, sinó per a la gent jove», assegura Quant en una imatge d’aquells primers anys, en els quals ja lluu el seu mític ‘look’, amb el tall que va fer per a ella Vidal Sassoon, i que després exhibirien les models que portaven les seves minifaldilles, vestits curts, mitges de colors brillants i botes planes de PVC,cosa que es va dir el ‘Chelsea look’.

La seva botiga va ser un èxit rotund que va introduir l’era ‘mod’ i va situar la dissenyadora en la cosmogonia del Swinging London: junt amb The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks i altres artistes; la «invasió britànica» que va passejar la Union Flag arreu del món.

Adeu al ‘new look’ de cintura de vespa, faldilla acampanada i talons que ‘monsieur’ Christian Dior havia imposat des de feia una dècada. Hola al terratrèmol cultural ‘be free, be yourself’ (‘sigues lliure, sigues tu mateixa’), el lema pel qual a Quant li van arribar a dir «degenerada».

Hi ha una seqüència a la cinta que dona compte del xoc generacional: quan uns ‘gentlemen’ nerviosos amb barret sacsegen els seus paraigües mentre travessen el carrer unes noies amb les cuixes a l’aire. «Les ‘Chelsea girls’ tenen les millors cames del món», deia Quant. Perquè, sí, en veritat la minifaldilla la va presentar Courrèges en una col·lecció a París el 1961. La seva peça pujava una mica per sobre del genoll (una altura que fins i tot portava en aquell temps la reina Isabel II, que, per cert va distingir Quant el 1966 amb l’Orde de l’Imperi Britànic). Però la gosadia de Quant va ser escurçar-la molt més (15 o 20 centímetres per sobre del genoll), fins als 34 centímetres que van quedar establerts el 1965. Així lluïen la peça que la dissenyadora va batejar amb el mateix nom que el seu cotxe favorit les ‘it girls’ de l’època: Twiggy, Brigitte Bardot o Nancy Sinatra.

La gran absent

Entrevistes amb la ‘top’ Kate Moss; la dissenyadora Zandra Rhodes; Dave Davies, de la banda The Kinks; l’editor en cap de ‘Vogue’ britànic, Edward Enninful, i Orlando, l’únic fill de Quant, certifiquen la importància de la revolució que va encapçalar la dissenyadora, que, malgrat continuar viva (té 92 anys), no aporta el seu testimoni actual. Una omissió que Frost justifica perquè el seu treball es va forjar en la pitjor època de la covid, i que mira de reparar amb reconstruccions protagonitzades per Camilla Rutherford fent de Quant.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

Tot i així, la dissenyadora, que va arribar a obrir dues Bazaar’s més a Londres (el 1957 i el 1967) i, amb el seu marit, va portar les seves col·leccions naïf a Nova York, París, Milà i el Japó, es va avançar a la seva època expandint la seva empresa amb altres línies de negoci, més enllà dels seus alegres vestits, minis i mitges, cinturons al maluc, ‘shorts’, pantalons campana, ‘tops’ calats, impermeables de coloraines, corbates masculines... A partir dels 70 –quan Twiggy ja s’havia retirat i els Beatles, dissolt–, ella va continuar encara amb més ímpetu, dissenyant llenceria, sets de maquillatge amb la seva flor característica, una margarida, perfums, ulleres, cortines i fins i tot va fer incursions en el món del vi. Vivienne Westwood i el punk la van rellevar en la moda, si bé la seva empremta va perviure en dissenys de Klein, Jacobs i Kors.

Viuda des de 1990, el 2000 es va retirar de la direcció de Mary Quant Limited, tot i que avui continua com a assessora del seu negoci, que encara manté dempeus un centenar de botigues al Japó i que continua comercialitzant la seva rendible línia de maquillatge amb el seu nom.