▾ .com .cat
Esports
Quim Salarich, el somni olímpic d’un esquiador

Camí de Pequín 2022

Quim Salarich, el somni olímpic d’un esquiador

  • El català, especialista d’eslàlom, al desembre va aconseguir un ‘top’ 15 a la Copa del Món, una cosa que no passava des que ho va aconseguir Luis Fernández Ochoa el segle passat.

  • És la gran carta de l’equip d’esquí olímpic en els Jocs de Pequín, que comencen en dues setmanes.

Quim Salarich, el somni olímpic d’un esquiador

RFDI

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

Quim Salarich viatja amb els esquís a sobre per mig món. Als 28 anys ha trobat un lloc distingit entre els millors especialistes de l’eslàlom, l’especialitat que més ha agradat els qui volen competir sobre la neu a Espanya des que les imatges en blanc i negre evoquen Paquito Fernández Ochoa baixant a Sapporo per penjar-se l’única medalla d’or que la delegació espanyola ha aconseguit en qualsevol edició dels Jocs Olímpics hivernals. Va ser el 1972. En dues setmanes comença la cita olímpica a Pequín.

La seva entrada a l’esport és comuna entre molts esquiadors dels dos sexes que han volgut provar sort amb l’alta competició. Els seus pares, que són de Vic, els caps de setmana anaven a esquiar a La Molina. Els acompanyaven els seus fills Xavier i Quim. El Xavier, el gran, va cridar l’atenció dels monitors de l’estació gràcies a la seva destresa. Van proposar als pares si el volien apuntar a l’equip de l’estació. I així va ser. I el Quim va seguir els passos del seu germà gran, avui entrenador, fins a convertir-se anys després en la gran estrella de l’equip espanyol i el que ara espera ressaltar amb una bona actuació als Jocs de Pequín.

«Si aconseguís sortir entre els 10 primers seria tan diferent. Però quan t’has de guanyar les posicions entre els 50 últims tot es complica perquè la pista no està en les mateixes condicions per les marques de les baixades anteriors. Els cuidadors derrapen amb els esquís per millorar-ne la conservació. Però no és suficient», explica Salarich des de les muntanyes italianes, ja que amb prou feines trepitja casa seva, a Premià, on viu ara, en la temporada hivernal. I gairebé en l’estival.

Perquè, tot i que només sembli un sospir llarg, són només dos segons els que moltes vegades el separen d’entrar entre el ‘top ten’ i fins i tot de la lluita per les medalles en qualsevol prova de la Copa del Món, inclòs l’eslàlom olímpic que es disputarà a la Xina dimecres 16 de febrer, durant la matinada espanyola i en la segona setmana de competició, tot i que els seus somnis no tenen límit.

«Els esquiadors espanyols competim amb la mateixa qualitat de material però està clar que no disposem de les mateixes condicions per entrenar i competir que els austríacs o els suïssos. No tenim la varietat de pistes ni són tan a prop d’on vivim, ni el mateix nivell d’infraestructura». Els xavals d’Àustria o Suïssa creixen amb la neu, l’esquí forma part de les seves activitats escolars, el planter és immens, les figures creixen com els bolets a la tardor. I ells solen ser els col·leccionistes de les medalles olímpiques.

La millor actuació

Notícies relacionades

Al desembre Salarich va aconseguir el que cap esquiador espanyol havia aconseguit des dels anys 80 del segle passat, i que era acabar un eslàlom de la Copa del Món classificat al ‘top’ 15. Era una cosa que no s’havia fet des dels temps de Luis Fernández Ochoa, germà de Paquito i Blanca, la gran família de l’esport blanc crescuda a la serra de Madrid. «La segona mànega va constatar el fet de la diferència que suposa poder baixar entre els deu primers. Vaig sortir el tercer i em vaig quedar a poc més de mig segon del primer lloc ocupant la setena plaça de la baixada i el 15è en el còmput final».

Un sacrifici brutal, brutal perquè amb l’esquí, almenys al sud del Pirineu, no queda la vida resolta el dia que el cos, per la raó que sigui, diu prou i s’ha de buscar una nova orientació, ja sigui per seguir vinculat a l’esport o amb altres perspectives. «Jo tinc els estudis d’administració i direcció d’empreses. Els vaig acabar fa dos anys. La federació es fa càrrec de les despeses de desplaçament, tinc ajuda de les beques i els meus patrocinadors em donen el material». Lluny dels contractes de les grans figures, no només esportives, sinó dels astres de l’esquí. A dos segons, aquest sospir, hi ha l’èxit, la fama sobre la neu i ara el somni dels Jocs, millorar el ‘top’ 15 sobre la neu olímpica.

Temes:

Esquí Jocs Olímpics d'Hivern

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando