L'àlbum 'red' dels Beatles

A la portada de l’àlbum 'Sgt. Pepper’s Lonely Hearts', mig ocult pesl cabells de Marlene Dietrich i just a sobre del nen prodigi Bobby Breen, apareix el rostre somrient d’un jove. És pèl-roig, tot i que la imatge en blanc i negre acolorida a mà no permet apreciar-ho. Es tracta d’Albert Stubbins, un prolífic davanter centre nascut el 1919 la carrera del qual es va veure dramàticament amputada per l’esclat de la segona guerra mundial. Stubbins és l’únic futbolista inclòs entre la setantena de celebritats elegides per formar part de la coberta d’un dels discos més populars de la història i, tot i que pugui resultar sorprenent, la seva presència a la icònica portada és un dels escassíssims vincles reals que existeixen entre els Beatles i el Liverpool FC, els dos grans pilars sobre els quals s’ha assentat la projecció exterior de la ciutat del Mersey en els últims 60 anys.

Albert Stubbins va jugar en el Sunderland i el Newcastle abans de fitxar pel Liverpool el 1946 per 12.500 lliures, tot un rècord per a l’època. En la seva primera temporada amb la samarreta 'red', la demolidora parella golejadora que va formar amb Jack Balmer va permetre a l’equip conquistar el cinquè títol de lliga de la seva història, tot i que la resta de la seva estada a la vora del Mersey va ser bastant menys triomfal. Segons la versió més acceptada, la seva inclusió en la tapa del 'Sgt. Pepper’s' va ser suggerida per John Lennon, a qui simplement li feia gràcia com sonava el nom del davanter.

La final de la FA Cup de l’any 1952 

A Lennon, en qualsevol cas, el futbol li interessava entre poc i gens. Tot i que no sempre havia sigut així. Es diu que quan era nen sentia certa inclinació envers el Liverpool i als 11 anys va pintar un quadro en el qual es representava un moment de la final de la FA Cup de l’any 1952 en la qual es van enfrontar l’Arsenal i el Newcastle (el 1974, el músic va utilitzar la pintura com a portada de l’elapé 'Walls and Bridges'). Però en els anys de la beatlemania amb prou feines quedava ja res d’aquella afició infantil (pel que sembla, John preferia el criquet) i, de fet, no va ser ell sinó Paul McCartney que va prendre la molèstia d’enviar a Stubbins una còpia autografiada del 'Sgt Pepper’s' juntament amb una nota que deia: “Ben fet, Albert. Per tots aquests anys gloriosos de futbol. Continua esquivant els cops”.

En realitat, quan es va plantejar la conveniència d’incloure a la portada del disc un futbolista amb qui la gent del Merseyside pogués sentir-se identificada, McCartney no havia apostat per Stubbins sinó per un altre artiller de llegenda, Dixie Dean, que encara avui té el rècord de gols anotats en una temporada de la Lliga anglesa (60 dianes va aconseguir en el curs 1928-29). Dean no jugava en el Liverpool, sinó en l’Everton. L’altre equip de la ciutat. L’equip de Paul.

La petició de Brian Epstein

Conscient del poder divisiu del futbol, el mànager dels Beatles, Brian Epstein, havia demanat als seus representats que mantinguessin en secret les seves filiacions futbolístiques per no alienar els seus fans. Amb l’indiferent Lennon, com s’ha vist, no va tenir cap problema. Ni amb George Harrison, gran aficionat a l’automobilisme, a qui tampoc li interessava gaire el futbol i que en una sola ocasió es va referir públicament a la rivalitat entre el Liverpool i l’Everton per proclamar la seva neutralitat: “Hi ha tres equips a Liverpool i jo soc de l’altre” (potser es referia al modest Tranmere Rovers). Però McCartney... McCartney era una altra cosa.

Nascut i criat en una família de seguidors de l’Everton, el jove Paul era un 'toffee' bastant entusiasta que acudia regularment amb els seus oncles a Goodison Park. La passió per la música el va anar allunyant de l’estadi, tot i que ell mai va deixar de sentir volença per l’equip 'blue', com va demostrar al deixar-se veure a les grades de Wembley durant la final de la FA Cup que el 1968 van disputar l’Everton i el West Bromwich Albion. Poques setmanes després, i potser per congraciar-se amb el sector ‘red’ dels seus seguidors, McCartney va aparèixer en una sessió fotogràfica amb una escarapel·la blanc-i-vermella que suposadament li havia regalat un seguidor del Liverpool.

Molts anys després, en una entrevista concedida al suplement esportiu mensual de 'The Observer', el sempre diplomàtic McCartney va assegurar que, malgrat ser simpatitzant de l’Everton per tradició familiar, s’alegrava també dels èxits del Liverpool com a representant de la seva ciutat. “Tots dos són grans equips –va assenyalar–. Però quan arriba l’hora de la veritat, soc un 'evertonian'”.

La bufanda blanc-i-vermella

Malgrat les evidències, els ‘supporters’ del Liverpool s’aferren a petits detalls per afirmar que els Beatles no eren insensibles a l’atractiu de l’equip 'red'. Com, per exemple, la presència del nom de Matt Busby en la lletra de la cançó 'Dig it', inclosa a l’àlbum 'Let it be' (Busby va jugar, certament, quatre temporades al Liverpool, però si va aconseguir la glòria va ser com a entrenador del Manchester United). O l’aparició d’una enorme bufanda blanc-i-vermella en una escena de la pel·lícula 'Help!' (1965). Esclar que el vermell i el blanc són també els colors de l’Arsenal. I l’Arsenal era l’equip de Ringo Starr.

Va ser el seu padrastre Harry Graves, natural de Londres, que va encomanar al jove Richard Starkey la passió pels ‘gunners’. Una simpatia que el bateria va portar amb bastanta discreció quan li va arribar la fama. De fet, se’l tenia per un 'red' fins que fa només uns anys l’historiador Andy Thompson li va sol·licitar una entrevista per a un llibre sobre el Liverpool FC que estava escrivint i Starr li va confessar que, tot i que solia acudir a Anfield quan l’Arsenal jugava a la ciutat, no ho feia precisament per animar l’equip de casa.

Mai caminaràs sol

Així les coses, és probable que el vincle més important entre els Fab Four i el Liverpool Football Club es donés en realitat per persona interposada. La història és més o menys com segueix:

El 1962, i a instàncies del productor George Martin, els Beatles van gravar una composició de Mitch Murray titulada 'How do you do it?'. Martin volia utilitzar la cançó com a primer 'single' de la banda, però John i Paul preferien debutar amb una peça pròpia ('Love me do'), de manera que el productor va acabar passant-li 'How do you do it?' a un altre quartet de l’escuderia de Brian Epstein, Gerry and The Pacemakers.

Notícies relacionades

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Tsitsipas se salva de l’eliminació en un partit agònic

El gran èxit de la cançó (va ser el primer número u obtingut per un grup de Liverpool) va portar Columbia Records a intentar aprofitar l’èxit amb dos senzills més gairebé seguits. El primer va ser una altra cançó de Mitch Murray, 'I like it', que també va aconseguir el número u. Per al segon es va escollir una composició de Lennon i McCartney, 'Hello, little girl', però una altra banda local, The Fourmost, es va avançar i va gravar la peça pel seu compte, així que Gerry and The Pacemakers van haver d’elegir una alternativa per al seu tercer 'single'. Al final es van inclinar per un número compost pels nord-americans Rodgers i Hammestein per al musical 'Carousel'. El seu títol: 'You'll never walk alone'.

La resta és llegenda.