En comunitat

Lola, l'esplugabous que es va enganxar a la truita de patata

Aquesta és la història d’un esplugabous, la parròquia del bar Versalles de les Corts i un gos pastor del Pirineu amb un paper secundari. Amb un vídeo que és pur Berlanga. O ‘Amanece que no es poco’.

Lola, l'esplugabous que es va enganxar a la truita de patata
7
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La Lola es passa el dia al bar. Apareix cap a les 10 feta un santcrist i ja no es mou. Menja el que li donen els clients, que li han agafat carinyo. I deixa passar les hores fins que, quan el sol baixa, desapareix. La Lola pateix un seriós problema d’addicció. Però a la truita de patata i les tires de béicon. Perquè la Lola no és la protagonista d’una cançó de mala vida. És un esplugabous que des del febrer del 2020, farà ja gairebé un any i mig i sense faltar ni un sol dia, s’ha convertit en un membre més de la família del bar Versalles, al carrer Alfambra, al costat del Campus Nord de la UPC. Arriba puntual cada matí buscant el seu pintxo de truita de patata. I el que surti. El cassó d’aigua ja el té preparat. El Carles, un sorneguer personatge que es defineix com «un client que dona un cop de mà al bar», explica l’enamorament sobtat. «La Lola té cert carisma».

Avís abans d’entrar en matèria: la peripècia de la Lola pel bar del carrer Alfambra ha servit perquè Carlos de Diego i Pau Soler s’hagin marcat un vídeo que és pur Berlanga en 2 minuts i 10 segons. Un ‘Amanece que no es poco’ que pot convertir la Lola en una llegenda, o en una epopeia si ens ajuntem uns quants.

Els esplugabous (primer incís zoològic) van ser un cop una au estrictament africana, especialitzada a desparasitar els bous d’aigua. Però fa un segle ben bé van decidir veure món i instal·lar-se en altres terres. La Lola sembla ben adaptada. «És molt espanyola. Es pot passar tot el dia al bar, amb barra lliure», diu el Carles. Un dietista de martinets li diria que no sortís del menú que li correspon a la seva espècie: paparres, mosques i puces, escarabats, si està en zones humides, granotes i peixets. Però la Lola s’ha viciat des que va trobar empara al Versalles, «el dia que uns xavals li volien donar unes puntades de peu», explica el Carles, i al bar la van acollir mimant amb exquisitats la desvalguda au. «Un dia va arribar la Lola. Primer tenia molta por i no s’acostava a ningú i cada vegada s’anava acostant més. I ara la Lola és del barri», resumeix la Rafi, una clienta amb qui s’entén particularment bé. Als que els té confiança, quan se’n van els segueix. Tot i que amb la Lola, es mira però no es toca.

En això de menjar, la Lola és molt seva. «Li vam donar peix, que és el que hauria de menjar, però res. El que més li agrada és la truita de patates. I les tires de béicon. Com que té el coll tot llarg, el tira cap enrere i cap endins, sencera», es justifica la cuinera, María.

Fem una pregunta seriosa. ¿Amb ceba o sense? La Lola és llesta: amb. D’altres coses cauen, tot i que del pa moll passa bastant. Encara hi ha classes, entre un esplugabous i un ànec d’estany urbà. «Fins i tot alguna vegada ha menjat restes de pollastre, sense cap consideració pel parentiu», afegeix el Carlos, una màquina de llançar frases dignes d’un guió de José Luis Cuerda.

Qui ens va alertar de la història de la Lola va ser Jordi Serrallonga, el naturalista de l’Hospitalet que igual segueix pinsans a les Galápagos, cultures caçadores-recol·lectores a l’Àfrica o ardeids urbanitzats a Pedralbes. El dia que va passar pel bar Versalles va topar amb una picabaralla entre l'esplugabous i un gos pastor del Pirineu, l’Athos. El mastí sembla que li té una mica de rabieta a la Lola, i aquella tarda se les van tenir per la truita de patates, amb la previsible victòria de l’Athos, malgrat que la seva propietària el va renyar per treure-li el menjar de la boca a la nena mimada del bar Versalles. «Semblen el Piolín i el Silvestre», m’explicava el Jordi per WhatsApp. La Lola també se les té amb les gavines (a elles sí que les manté a ratlla perquè, diu el Carles, té un caràcter «una mica especial») i amb altres gossos (i aquí té les de perdre). En cas d’assetjament caní, La Lola puja sobre un cotxe. I si el cotxe engega, ni es mou del sostre del vehicle "i se’n va carrer avall com si desfilés pels Camps Elisis», afegeix. La Lola, la Charles de Gaulle de les aus camallargues. Ben mirat, el general en el seu estirat posat tenia alguna cosa d'algun dels parents més llargaruts dels esplugabous. Alguna ardeida de més talla, un bernat pescaire potser.

La història del mastí Athos i l'esplugabous Lola prometia. Però després de fer una mica de treball de camp als voltants de la UPC, el gelós Athos s’ha quedat amb un trist paper de secundari en la història. I el protagonisme absolut és per a l'esplugabous Lola, en dura competència amb la parròquia del bar Versalles, que potser algun dia mereixeria un capítol a banda.

Abans esmentàvem ‘Amanece que no es poco’, de José Luis Cuerda. Ara toca parafrasejar-la.

Si qualsevol dels habituals de la caferteria ens digués «¿és que no sap vostè que en aquest bar és una veritable devoció el que hi ha per Gerald Durrell?», no ens hauria d’estranyar gens. Bé, devoció per la Lola també.

El Carles i la Rafi han observat atentament els hàbits de deglució de l'au com a naturalistes aficionats. Tot el que menja ho ha de passar abans pel cassó d’aigua, i allà ho pesca. «És el que li queda de l’instint», sospira Serrallonga. Perquè (incís pedagògic): no donin de menjar marranades als ocells, sisplau. Amb una Lola n’hi ha prou.

I a tot això, es preguntaran, ¿per què li diuen Lola a la Lola? Hi ha certes discrepàncies al respecte.

El Carles explica que, abans que la Lola, van tenir adoptat el Lolo, una cotorra argentina que va agafar carinyo al personal del bar, que fins i tot de vegades tornaven a casa amb el llorito a sobre. Però el Lolo un dia va trobar família biològica i se’n va anar. I quan va arribar l'esplugabous, li va tocar ser la Lola.

«Tot i que no sé si és Lola o Lolo, perquè si ser sexador de pollastres és difícil, imagina’t ser sexador d'esplugabous», reconeix el Carles.

La Rafi diu, en canvi, que la va batejar en honor a la cançó de Pastora.

«‘No me llames Dolores, llámame Lola, la que siempre va sola por Barcelona buscando follón’».

Perquè aquesta és una altra. ¿On va la Lola les hores que no és a la barra del bar? ¿Per què apareix cap a les 10 del matí cada dia bruta, amb les plomes desordenades, amb cara de calavera buscant el primer cigaló del dia? ¿O el poc lluït plomatge és conseqüència de l’excés de colesterol de la seva dieta? ¿Se’n va de nit a buscar sarau, tot i que les potes fosques, en lloc de grogues o vermelloses, indicarien que no és encara un individu madur en ple frenesí reproductiu? En canvi, ja li surten les plomes nupcials ataronjades: a falta d’un criteri expert, diríem que la Lola és un esplugbous en l’edat del 'pavo'.

Barcelona (segon incís zoològic) té una colònia de cria de Loles al zoo. Aquí tenen el niu les 40 parelles reproductores censades el 2016, segons l’‘Atles dels ocells nidificants de Barcelona’, tot i que en sostingut augment des d’aleshores. Des d’aquí es dispersen per zones amb estanys de tota la ciutat, tot i que tenen predilecció per desplaçar-se cap al Besòs. Fins i tot hi ha una espècie de pont aeri d’esplugabous entre el zoo i el riu: si mireu al cel a la plaça de les Glòries moltes vegades les veureu creuant-la en diagonal, seguint el passadís aeri de la Meridiana i les vies de la Sagrera, fins a Montcada.

Notícies relacionades

Però bé, Jordi Serrallonga intueix que la Lola ha d’anar al seu rotllo, en algun dormidor d'esplkugabous dels jardins del Palau Reial o la torre Girona, al costat del Versalles.

«Caldria preguntar-l’hi a ella. Però mai ens ha volgut explicar què fa de nit», es lamenta el Carles.

Temes:

Bars