Faves i caramels

Si algun entusiasta de les sèries de ‘true crime’ vol reconstruir els fets per saber per què cada 3 de març la gent surt al carrer a pescar dolços com si no n’haguessin vist cap mai abans, ho té complicat. Com sempre passa al parlar de llegendes i tradicions, hi ha més confusió amb els fets i les dades que en les trames de Netflix.

En teoria, tot va començar el 303, quan l’emperador Dioclecià havia ordenat acabar amb els cristians perquè, amb les seves creences, posaven en dubte la religió oficial de l’imperi sobre la qual es fonamentava el poder polític romà. Un dels objectius era matar els bisbes de les diòcesis. El de Barcelona, que es deia Sever, va decidir fugir. Al passar per la vall de Gausac (Collserola), es va trobar amb un home que sembrava faves. Es deia Medir. Sever li va demanar que si algú preguntava per ell digués la veritat. Al cap de poc, les faves de Medir van començar a créixer i florir a tota velocitat. Pel que sembla s’havien animat gràcies a l’aura de santedat del bisbe.

Quan la patrulla que perseguia el religiós va interrogar el pobre Medir, va ser detingut perquè els soldats van pensar que els enganyava. I, en comptes d’alliberar-lo al localitzar Sever, els van assassinar a tots dos. En memòria del camperol es va erigir una ermita al costat de la seva terra, rebatejada com el Camp del Miracle.

El petit detall que no hi hagués rastre documental del martiri ni dels cossos de les dues víctimes no va ser impediment perquè la seva història arrelés amb el pas dels segles. La gent hi recorria si requeria intercessió divina per solucionar algun problema. Sobretot hi havia predilecció per Sant Medir. A ell va acudir un forner del carrer Gran de Gràcia anomenat Josep Vidal Granés que tenia problemes de salut. Va prometre que si es curava, cada 3 de març aniria a l’ermita a cavall i anunciant-ho a tot aquell amb qui es trobés. Les oracions van ser escoltades i el 1830 va començar a complir la seva paraula. A poc a poc, la gent es va afegir a la seva romeria fins al punt que, a mitjans del segle XIX, el ‘Diari de Barcelona’ publicava que ja l’acompanyaven 300 persones. No cal dir que està considerat el fundador de la primera colla de Sant Medir.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Llavors, no obstant, encara no l’haurien pogut batejar com la Dolça Festa perquè els caramels van tardar una mica més a arribar. De fet, hi ha qui diu que inicialment es repartien faves o pedres del Camp del Miracle. I és aquí, com en tota bona sèrie de misteri, on hi ha un gir de guió. L’aporta l’historiador Domènec Miquel Serra, possiblement la persona de Catalunya que més sap sobre el tema. En un article publicat a la revista ‘Gausac’ l’any 2016 ofereix unes dades interessantíssimes per entendre que la clau de l’origen de la llegenda de Sant Medir es troba en el camp. La fertilitat d’aquell tros de terra no tindria res a veure amb la cosa celestial sinó amb la subterrània. Estudis geològics sobre la riera de Sant Cugat apunten l’existència d’aigües freàtiques que farien més fèrtils uns camps que d’altres. És més, Miquel explica que a l’Arxiu Municipal de Sant Cugat hi ha una sol·licitud de 1929 per a l’aprofitament de cabals hídrics a la zona de l’ermita i que es van construir un pou i una mina de captació d’aigua molt a prop d’on se celebra l’aplec. A partir d’aquell moment el camp va perdre el seu poder i ara és l’esplanada on es troben els hereus de la tradició iniciada per Vidal. 

Potser Sant Medir és fruit de la imaginació d’una època en què els fruits d’un camp podien inspirar episodis llegendaris. Potser mai es van repartir faves abans que es donessin caramels. Però això és el de menys. Ara el que importa és que és una festa popular més viva que mai, que fa disfrutar grans i petits.