Llibres per entendre + l’amor

10 novel·les d’amor per devorar

10 novel·les d’amor per devorar

De ‘Cims borrascosos’ a ‘Doctor Jivago’, la passió eròtica és un dels motius universals que nodreix la literatura en majúscules. Fins i tot amb el risc des descartar grans obres –totes les llistes pequen d’exclusió–, us proposem deu lectures imprescindibles, deu novel·les d’amor que no deceben. Relats en què abunda el conflicte: triangles amorosos, gelosia, separacions.

 

Es llegeix en minuts

‘Oh, l’amour’, ‘mad love’, l’amor boig... Encara bo que la febre del primer enamorament només es passa una vegada perquè, malgrat que la cantin els poetes, també és un desfici. Si bé del tronc dels afectes broten mil branques, aquí ens ocupa l’amor eròtic, o sigui, la passió exaltada, el desig urgent d’unió entre dos éssers, aquella tremolor dels sonets quevedians: «Es hielo abrasador, es fuego helado,/ es herida que duele y no se siente». ¿Per què Eros esperona l’ésser humà des de l’adolescència? Plató va aventurar-ne un diagnòstic a El banquet: resulta que, en l’inici dels temps, cada persona constituïa un ésser complet, d’una peça, però la supèrbia ens va escindir en dos, de manera que des d’aleshores sobrevivim en la carència, buscant a les palpentes l’altra meitat.

 Però deixarem al marge els filòsofs. També els poetes, el tango i el bolero, perquè aquestes línies amb prou feines pretenen compilar una llista amb les millors novel·les d’amor de tots els temps –¿només deu?–, amb el pretext de la festivitat de Sant Valentí. Missió gairebé impossible. Si l’amor és un dels temes nutricis de la literatura, ¿com es pot buidar un torrent fent cullera amb les mans? Caldrà mullar-se; al cap i a la fi, es tracta d’un joc. Aquí va la primera, almenys per data de publicació: Cims borrascosos (1847), d’Emily Brontë, que, fins i tot sent un artefacte narratiu molt més imperfecte que Jane Eyre, escrita per la seva germana Charlotte, un corrent salvatge travessa les seves pàgines de punta a punta, com el vent que pentina els erms de Yorkshire. Un amor més enllà de la mort, amb escenes inoblidables, com quan Heathcliff demana a la seva estimada Catherine, al llit de l’agonia, que s’enganxi a la seva pell com un fantasma: «Queda’t sempre amb mi, sota la forma que vulguis, ¡torna’m boig!».

         

Històries d’amor entre noies: Carol(1952), de Patricia Highsmith, que va donar lloc a una pel·lícula molt reeixida amb Cate Blanchett com a protagonista. Històries d’amor entre nois: Paris-Austerlitz (2016), l’última novel·la del gran Rafael Chirbes, que va marxar massa aviat. I històries d’amor amb deliciosos petits monstres aquàtics que s’atipen d’alvocats: La senyora Caliban (1982), de Rachell Ingalls. De tot hi ha a les llibreries (quan permeten obrir-les) per explorar la raons del cor.

El drama de qualsevol llista és que cal descartar. De les grans novel·lasses d’adulteri del XIX, ¿amb quin ens quedem? ¿Amb Madame Bovary (1857) o amb Anna Karènina(1877)? Un dilema tan espinós com triar entre tallar-se el dit índex o el polze. Però, posats en el compromís, potser guanya l’heroïna de Tolstoi, que es llança als braços del comte Vronski per passió, disposada a esgotar la copa de la vida, mentre la de Flaubert ho fa per pur avorriment, ennui burgès i somiejos romàntics. Això li etziba Anna al seu marit, el fred i convencional Karenin: «Mentre l’escolto a vostè estic pensant en ell. L’estimo; soc la seva amant. No puc suportar-lo; l’odio».

No deixa de ser curiós com abunden els triangles amorosos i el daltabaix de la gelosia en les millors narracions, ja siguin amb accent francès i càrrega irònica –Bella del senyor (1968), d’Albert Cohen– o amb dicció britànica i sota les bombes del blitz: El final de l’idil·li, de Graham Greene (1951). Com va dir Skakespeare en boca d’un dels seus personatges, «el curs de l’amor no ha sigut mai fàcil».   

Et pot interesar

D’alguns llibres no se’n surt indemne. Deixen un pòsit espiritual tan gran que un vaga per casa i, durant dies, creu possible trobar-se amb un dels personatges assegut a la taula de la cuina, com si res. Així succeeix amb Doctor Jivago(1957), de Borís Pasternak, que seria injust classificar com a simple novel·la d’amor. És Rússia en la seva plenitud i les seves distàncies, l’esclat de la revolució i la seva brutalitat, la guerra civil, la lluita del metge i poeta Iuri Jivago i la seva musa, la infermera Larissa, per mantenir la seva individualitat. La pel·lícula de David Lean va estar a l’altura.

Passió al gel, passió en un transbordador que creua el riu Mekong –L’amant (1984), de Marguerite Duras– i passió desbordada al Carib, a El amor en los temps del cólera (1985), de García Márquez, amb una arrencada inoblidable: «El olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrariados». Sí, truncats. Els amors de novel·la no aspiren a una existència plàcida, sinó que necessiten pals a la roda, sospirs, trobades i separacions perquè el lector els devori, perquè el plaer el mantingui atrapat a la butaca d’orelles.