Anar al contingut
Jerónimo Ruiz: "La meva història no és la de Billy Elliot"

XAVIER GONZALEZ

Jerónimo Ruiz: "La meva història no és la de Billy Elliot"

Núria Navarro

Continua causant estranyesa que un nen digui que vol ser ballarí. Jerónimo Ruiz (Gavà, 1997) ho va anunciar als set anys. Va perseverar. I és el Billy adult –¡un de 194 centímetres, per cert!– al Billy Elliot El Musical, del Nuevo Teatro Alcalá de Madrid.

–¿La seva és una història semblant a la del seu personatge?
–No. Jo tinc uns superpares [ell, pediatre; ella, mestra]. Mai han qüestionat la meva decisió.

–¿Com li va donar per ballar?
–Les meves dues germanes més grans feien ball com a extraescolar i jo, futbol i bàsquet, i després taekwondo i bateria. Un dia vaig anar amb els meus pares al teatre a veure l’espectacle de dansa d’una germana i vaig al·lucinar. "Vull ballar", li vaig dir a la meva mare a la sortida.

–Quin flaix.–
M’hi va apuntar de seguida. Vaig fer hip-hop, i després contemporània, clàssica, flamenc... I quan vam anar tota la família a acompanyar la meva germana a veure com eren les proves d’accés a l’Institut del Teatre, ella va dir que no hi volia entrar i jo vaig fer un pas al davant.

–No tenia encara l’edat.
–Em vaig preparar. Ens hi vam presentar 120 i en van agafar 20 nenes i 10 nens. Després de graduar-m’hi, vaig entrar a la companyia IT Dansa: 5.000 hores de ball en tres anys, amb gires per França, Alemanya i Bèlgica. Vaig fer publicitat, vaig desfilar al 080, em vaig presentar a unes vuit audicions i em van acceptar en una ciutat a dues hores de Budapest. Vaig mirar per Google Maps i no hi vaig veure ni un McDonald’s, així que vaig decidir continuar estudiant al Conservatorio de Danza María de Ávila de Madrid.

–¿I li va sortir el musical?–
L’any passat, una amiga em va dir que el Billy adult s’havia lesionat i que feien proves. El dia abans, anava pel carrer mirant el mòbil i, com que soc molt alt, em vaig colpejar contra un tendal de ferro i em vaig obrir el cap. Amb una grapa i, sense dormir, m’hi vaig presentar. Als quatre dies debutava.

–¡Quin vertigen!
–Vaig sentir pànic perquè havia d’enganxar el Billy nen a un cable i fer-lo girar com si fos un helicòpter. Només ho havia pogut assajar dues vegades.

–¿N’hi ha caigut algun?–
Se me’n va desmaiar un. Entre que havia sopat poc, vaig girar fort i el fum, vaig veure que començava a tremolar, blanc, i el vaig abraçar. Mai m’havia espantat tant.

–¿I el públic, què?
–El primer dia que vaig estrenar hi havia Raphael. "¡Si arriba a ser-hi la meva àvia, es mor!", vaig pensar.

–Meteòric tot, ¿no?
–He tingut molta sort. M’ha canviat la vida. Faig vuit funcions a la setmana. Tot i que aquest any ho he passat malament perquè... Ho he deixat amb la meva nòvia. Ella era a Alemanya i jo no podia viatjar.

–¿Quantes vegades li han preguntat si tenia nòvia?–
¿Si era gai? Hi continua havent tòpics.

–¿Com els combat?
–Ballant. Jutgem que els homes no ballen perquè mai els han posat a ballar. El ball és un esport mal publicitat.

–¿Als seus pares els va intrigar la seva sexualitat?–
Al meu pare, no. I la meva mare, com que als 15 anys mai parlava de noies em va preguntar si era gai. Li vaig dir que no i no se’n va parlar més.

–Total, ni un mal tràngol...
–Quan tenia 18 anys, els meus amics de batxillerat anaven de festa i la meva vida era ballar les 24 hores. Vaig voler tirar la tovallola, però vaig seguir... Només aguantes les hores i les lesions –m’he luxat l’espatlla quatre vegades i al final me la van operar– si hi ha passió. 

–Billy Elliot diu que ballar "és una cosa elèctrica".–
Tens la pell de gallina tota l’estona. És trobar-te a tu a través del teu cos.

–¿On el trobarem en uns anys?
–Vull ballar més, fer coreografies. M’encanta l’estil de vida que porta Alexander Ekman.

–¿Quin estil tindria una coreografia sobre el seu vida?
–Seria una salsa. Soc calmat, però quan ballo em transformo.